Europea Presse

Europea Presse

Europea Presse

La agencia que vive las noticias

TERRITORIS INDEFINITS Perspectives sobre el llegat colonial

CULTURAPostado por ALBERT LOASO mié, mayo 22, 2019 21:33:02
El MACBA ha presentat la nova exposició sobre el llegat colonial que reflexiona sobre la noció de territori en un sentit expandit del terme, que va més enllà de la geografia i comprèn qüestions d’identitat, cultura, història i temps.

Aquesta exposició es podrà visitar fins el 20 d'octubre 2020. L'exposició ha estat comissariada per Hiuwai Chu, curadora del MACBA.

==============================

L'exposició s'inicia amb el mapa de Nuremberg de Teochitlan, antiga capital asteca , i avui ciutat de Mèxic. Va ser l'espanyol Hernán Cortés que va el enviar al rei d'Espanya el 1520, juntament amb un seguit de cartes on descrivia aquella ciutat gran, rica i avançada a la seva gent, sense ometre el ritual dels sacrificis humans.
Aquesta descripció del ritual dels sacrificis humans va servir per l'imperi espanyol per qualifica els asteques de bàrbars que calia civilitzar, amb el resultat de la destrucció de la ciutat.
En aquesta exposició el mapa ha estat convertit en un baix relleu de fusta, xilografia amb router CNC, que cobreix el pis de la sala, obra de Mariana Castillo, realitzada el 2013.




En aquest cas la informació va servir per aniquilar tota una ciutat que era la capital asteca.

==============================


Tupac Amáru va ser l'indígena al Perú que va liderar la revolta contra el dominiespanyol al Perú. Molt temps desprès de la seva brutal execució, la seva imatge es va convertir en una icona de la independència i dles drets del indígenes, fins el punt de figurar en diverses divises del Perú.

L'artista Alán Carrasco ha fet aquest any la obra Chinkachy, que quítxua significa eliminar o esborrar, i que és un vague retrat de 2x3 metres inscrit a la paret, gairabé esborrat com una marca d'aigua sobre un bitllet.


El cas de les divises ens demostra que per més que passi el temps, els líders de les revoltes contra els colonitzadors mai són oblidats

==============================

El colonialisme també es fa sentir en el llenguatge, com el cas de la paraula albercoc.
En un mercat de l'Amazones, l'artista Maria Thereza Alves va descobrir vint tipus d'albercocs, però el venedor es referia a tos ells amb una sola paraula.
Per això va documentar en dibuixos tots els tipus que trobar i la obra es titula This is not an apricot



La paraula oblidada i no traduïda ens porta a tos els mercats del món a mencionar parts del conjunt com un tot, designat amb una sola paraula.

==============================

Dues expressions artístiques es confronten a la obra de Sandra Gamarra, per una banda la pintura paisatgística i la natura morta són gèneres vinculats amb l'expansió colonial europea en terres llunyanes. En aquestes obres podem observar com damunt de la pintura europea, hi han escrits de poemes d'Enrique Dussel, Victor Stoichita i Mario Rufer sobre formes de de poder, descrivint la cultura a través d'un sistema de capitalisme transnacional impulsat pel colonialisme.



==============================

La cartografia és una eina poderosa, les seves línies marquen fronteres i els seus texts legitimen la toponímia. A Other map series l'artista Pala Pothupitiye presenta topografies reimaginades a través de narracions profusament il·lustrades sobre mapes oficials que barregen mitologia i història colonial.

Mapa de Ptolomeu de Sri Lanka, 2016

Colombo Fort, 2016


==============================


A partir de fotografies d'arxiu en els moments d ela independència dels països Africans, es presenten una sèrie de conjunts florals realitzats per l'ocasió per un florista professional, que ha recreat les cerimònies de la independència dels països African.
Kapwani Kiwanga, ha creat aquesta evocació de Flowers for Africa.
Durant l'exposició es deixaran que les flors es marceixin com al·ludint a la noció d'impermanència i flux, així com els reptes que planteja la independència.





==============================

Aquestes són algunes de les obres presents a l'exposició, a on veiem la crítica subjacent en la era colonial que va començar amb el descobriment d'Amèrica els 1492, i que posteriorment es va estendre per Africa i Asia.

Els setze artistes i dues associacions artístiques, presenten les obres com denúncia, record d'altres temps o senzillament com reivindicació dels moments de lliberació i independència dels estats colonials.

==============================

Text: Martí Plana
Fotos: Albert Loaso

La festa dels traginers a Balsereny

FESTES PROPULARSPostado por ALBERT LOASO dom, marzo 03, 2019 12:34:53
La Festa dels Traginers ha fet popular Balsareny arreu de Catalunya. Declarada Festa d’Interès Turístic el 1970 i Festa Tradicional d’Interès Nacional a Catalunya el 1999, cada any ha seguit una trajectòria constant de millora. Es celebra sempre el diumenge de sexagèsima, la setmana abans de carnaval.


Cartell de la festa de 2019


El traginer, que transportava les mercaderies d’un lloc a un altre, tingué un paper molt important com a element de relació de poblacions sovint aïllades, petits comerciants, difusor de notícies, etc. Antigament, cada gremi escollia un sant patró per celebrar una festa i buscar-hi protecció. Així, tots els qui feien servir animals com a eina de treball sembla que s’acolliren a Sant Antoni Abat, dit "del porquet" perquè aquest animal figura sempre al seu costat en la iconografia. Als traginers els era imprescindible l’animal de ferradura per a desenvolupar llur treball, així com als pagesos per a les feines del camp. Uns i altres, arribat el 17 de gener, deixaven el treball i portaven els animals a beneir després de la missa celebrada en honor del sant. Si s’esqueia, hom organitzava balls, curses o competicions.

Festa dels traginers cap a 1940-1950


A Balsareny, a principis del segle XX s’hi havia organitzat, a part de la festa religiosa del matí, balls de tarda i nit al Casino, amb orquestra. Llavors encara existia un gran nombre d’animals de càrrega i de tragí, i la Festa, malgrat que restés circumscrita només al gremi, resultava lluïda i animada.
Als anys trenta, a causa que el transport ja s’havia motoritzat gairebé del tot, els pagesos portaven els animals a beneir després de la missa, i aquell dia s’estaven de fer-los treballar. A causa de la guerra, però, calgué tornar a l’animal de carro de bast o de llaurar. Renasqué aleshores la idea de celebrar novament la Festa de Sant Antoni. D’una reunió informal, l’any 1943, en una barberia, sorgí la primera comissió, que restaurà la festa definitivament.

Cavalcada cap el 1961

El programa va quedar estructurat de la manera següent: missa i benedicció d’animals; cercavila amb banda de música i desfilada de cavalleries pels carrers del poble, presidida per la bandera de sant Antoni portada per un Banderer acompanyat de dos Cordonistes, tots tres muntats a cavall. Durant aquesta cercavila es feia una col·lecta per tot el veïnat per ajudar a subvenir les despeses de la Festa.

A primera hora de la tarda se celebrava una competició o cursa amb les categories de rucs, mules i cavalls, que s’esdevenia a la carretera de Manresa a Berga. Això i el ball de tarda i nit, l’aleshores famós ball de sant Antoni, era el que atreia més gent dels pobles veïns. La Festa sempre es féu en diumenge i coordinada amb les que se celebraven en altres pobles, a fi que els mateixos corredors poguessin participar a totes les competicions. Després de la cursa, i abans del ball, es feia el Joc de les anelles, que consistia a posar una corda entravessada al carrer d’on penjaven unes anelles a una alçada prudencial que havien de ser despenjades amb un bastonet que duien els concursants, muntats a cavall d’un animal al trot. Cada anella encertada tenia un premi. Fou llavors que costejaren la imatge del Sant. Un altre costum que perdurà uns anys fou la rifa d’un porc.

L´any 1964 calgué buscar un nou circuit, i aquest fou el camí que puja al Castell. Aleshores s’integraren a l’organització de la Festa els Amics dels Castells i es comptà amb la col·laboració del baró Lluís Ignasi d’Alòs, que donà publicitat a la Festa, amb convidats de prestigi i amb el ressó que se’n van fer la premsa i altres mitjans de comunicació (oficialment s’anomenava "Fiesta de los Arrieros” i, més endavant, Festa dels Traginers, tot i que el nom amb que es coneixia popularment era "Festa dels Burros”).

Banderer i acompanyants

Carruatge


La presència creixent de gent de tot arreu va obligar a ser més exigents en l’organització dels actes , amb la col·laboració directa de l’Ajuntament. Així sorgí la idea de convertir la cercavila en una cavalcada històrico-retrospectiva de l’antic traginer de camí ral. Hom començà la recerca d’aparells i guarniments de tota mena en les diferents modalitats del transport a bast.

Els lluents ornaments dels cavalls a la cavalcada

Una pesada càrrega de troncs de faig, tirada per vuit cavalls

El cercle de col·laboradors s’amplià i s’anaren introduint noves idees com la Torrada, el Rebost, la Taverna i el Concurs de Fotografia. Amb aquestes noves incorporacions la Festa dels Traginers de Balsareny s’havia destacat com a única en el seu gènere i, el 1970, va ser declarada Festa d’Interès Turístic Nacional. En els darrers anys s’ha anat consolidant, amb una organització i difusió molt potents, fins a adquirir la fisonomia actual.


Una companyia d'honor dels Mossos d'Esquadra, acompanya la cavalcada

Hereus i pubilles de tot Catalunya es trobaren en aquesta festa de Balsareny

Text: Festa dels traginers
Fotos: Arxiu i Albert Loaso



El telefèric de St. Jeoni

NATURALEZAPostado por ALBERT LOASO mar, enero 22, 2019 20:57:26
En l'entorn del massís de Montserrat, durant el segle XX es van establir diversos sistemes de transport perquè els pelegrins i visitants de la Moreneta, poguessin arribar-hi amb poca dificultat, salvant els desnivells de la muntanya.
Un dels més coneguts i utilitzats pels visitants fou, i ara és, el cremallera de Montserrat; però avui centrem l'atenció en el telefèric de St. Jeroni, un servei de transport una mica allunyat del monestir, que permetia accedir al punt més alt del massís a 1.236 metres.

Imatge recreada amb les dues cabines a la paret de Sant Jeroni

L'actual cremallera, i al fons una recreació de l'aeri de St. Jeroni, que ens hem permès per unir la història dels transports de Montserrat

Història del telefèric
El servei d'aquest transport es remunta al anys 20 del segle XX, i durant seixanta anys va donar servei a tots els amants de la muntanya i va permetre poder contemplar les seves vistes. La paret de St. Jeroni és coneguda pel tall vertical de la roca, que cau a plom i dona una impressió de verticalitat extrema.
Això és el que produïa l'espant i l'esglai d'aquest aeri, quan s'apropava a l'estació superior, quan la cabina gairebé tocava la paret.
Durant els anys cinquanta i seixanta era tot un èxit comercial i de visitants, tothom volia veure des dalt la gran panoràmica de l'entorn del Llobregat, amb el Pirineu com a teló de fons.
Ara només hi podem arribar a peu pels diferents camins que travessen la part alta de la muntanya.
La línia va ser desmuntada el 1987, després de passar tres anys reservats al personal de tècnic i de manteniment de la companyia.

La cabina a tocar de la paret

Algunes dades
Per entendre la forta atracció que tenia sobre els visitants aquest transport, cal conèixer algunes dades, com per exemple que el desnivell era de 535 metres per un recorregut de 680 metres, amb un pendent màxima del 200 per cent, el que dona com a resultat que els 16 passatgers per cada cabina sofrien la sensació que estaven literalment suspesos a l'aire, amb un sensació de vertigen que era per tenir un bon esglai.
A més a més, a les pujades, tal com hem dit, l'aproximació a l'estació superior era gairebé a tocar de la paret, amb el que molts passatgers estaven convençuts que anaven a estimbar-se. En definitiva, un bon viatge que calia refer-se amb un bon àpat al monestir.


El desnivell era del 200%

La cabina exposada
El passat dia 11 de gener, el President de FGC Sr. Ricard Font i l'alcalde Monistrol Sr. Joan Miguel Rodríguez, van inaugurar l'espai a on serà visitable una de les dues cabines d'aquell mític telefèric.

El Sr. Ricard Font, president de FGC, al centre, i l'alcalde Monistrol Sr. Rodríguez, a la seva dreta

És la única cabina salvada desprès dels aiguats de l'any 2.000 i que tornada la titularitat a FGC, s'ha restaurat i col·locat a l'estació del cremallera de Monistrol-vila, a on ja es poden visitar altres peces clàssiques dels transports de la muntanya.
La cabina fa unes considerables dimensions de 2,75 metres de llargada, 3,38 d'amplada i 5,13 d'alçada amb el carro de mecanismes i els elements auxiliars inclosos.

La cabina restaurada

Aquesta presentació de la cabina suposa pel testimoni industrial un gran valor cultural, turístic i patrimonial que segueix l'esperit de FGC amb la preservació dels elements històrics dels transports de ferrocarrils , com és el cas de Martorell i de la Pobla de l'Illet.

Com anècdota, el senyor batlle de Monistrol va anunciar la presència d'un dels últims operaris de l'empresa del telefèric, el Sr. Andrés Vallejo, que ens va deleitar amb diverses històries viscudes amb aquest transport, així com va assenyalar la restauració duta a terme, encara que ell trobava a faltar el telèfon guia que tenia el conductor de cada cabina.

D'esquerra a dreta, el Sr. Font president de FGC, el Sr. Rodríguez alcalde Monistrool, i el Sr. Vallejo antic operari del telefèric


El Sr. Joan Carles Salmerón, expert i gran estudiós dels ferrocarrils de Catalunya, va ser el presentador de l'acte i va donar detalls de la història d'aquest transport

El nombrós públic assistent a l'acte

Text: Martí Plana
Fotos: Arxiu i Albert Loaso

DALÍ / RAFAEL Una prolongada ensoñación

CULTURAPostado por ALBERT LOASO sáb, enero 05, 2019 13:04:09

Con motivo del bicentenario del Museo del Prado, se ha llevado a cabo la campaña "De gira por España". En el caso de Catalunya, la obra seleccionada ha sido la Virgen de la rosa de Rafael (1483-1520) que se expone en el Museo Dalí de Figueres.
El museo Dalí tuvo noticias del préstamo con el tiempo justo para preparar un espacio en el que se pudiera expresar de forma clara la gran admiración de Dalí por Rafael, entre otros maestros clásicos, por su obra, genialidad, y maestría.
Esta obra prestada, lo ha sido por un tiempo muy limitado, casi como una furtiva lágrima, y que ha supuesto para los aficionados que aman los diálogos entre los clásicos y los movimientos de inicios del siglo XX, un gran acontecimiento. Concretamente, el inicio de la exposición fue el 26 de noviembre 2018 y finalizará el 6 de enero 2019

RAFAEL y La Virgen de la Rosa
El cuadro seleccionado por el Prado, titulado La Sagrada Familia con San Juanito o La Virgen de la Rosa (h. 1517), deriva de una obra perdida de Leonardo da Vinci y destaca el protagonismo de san José. La imágen aúna excelencia técnica, equilibrio y elegancia, cualidades que Dalí admiró siempre en Rafael. La obra se conoce por la Virgen de la rosa, aunque la flor y el antepecho en el que reposa son adiciones del siglo XVIII



La Virgen de la Rosa

Dalí y el sueño por Rafael

Dalí admiraba o destetaba a otros artistas, incluido él mismo, en una seria de rasgos definitorios de su maestría en diversos puntos. Para ello se confeccionó una cuadrícula con detalles a tener en cuenta de cada artista, tanto clásicos como contemporáneos.

Cuadrícula diseñada por Dalí, para valorar su obra y la de otros artistas.

Entre los artistas listados estaba Rafael, que con unas excelentes puntuaciones, indicaba que para Dalí era uno de sus mayores referentes. El museo Dalí al preparar esta exposición ha tenido en cuenta esta admiración, que se plasma en fotografías de los talleres que Dalí estuvo trabajando, así como libros, estampas, bocetos y una obra en especial, la ascensión de Santa Cecilia.

Zona de bocetos, fotografías de la vida de Dalí en el taller


Dalí en sus talleres





Boceto de Dalí, de la figura de santa Catalina

La obra de Dalí elegida por el museo, sigue el pensamiento de actualización de la obra de Rafael como punto inicial hacia un nuevo contexto en que el paradigma del momento fue la visión del horror de la bomba atómica sobre Japón. Por eso, esta obra se enmarca dentro del período atómico de las obras de Dalí.

Como dijo el propio Dalí: " Si Rafael pintaba una virgen según la cosmonogía del Renacimiento, hoy esta cosmonogía ha variado. El mismo tema que pintó Rafael, si lo pintara hoy Rafael, como tendría otros conocimientos (física nuclear, psicoanálisis, por ejemplo) pintaría tan bien como entonces, pero respondería a la cosmonogía de hoy. Y el tema religioso, para mí el más antiguo y el más actual; pera ha de ser tratado según los conocimientos científicos".


La ascensión de Santa Catalina (c. 1955), obra completa y detalle central, en el que se puede apreciar la figura dispersa de Santa Catalina.

Esta obra de Dalí se inspiró directamente de la obra de Rafael, Santa Catalina de Alejandría

Santa Catalina de Alejandría. Rafael (h. 1507)

Dalí / Rafael, más ensoñaciones

La obra de Dalí bebe de otros artistas, como ya hemos visto, y en el caso de Rafael podemos admirar dos obras singulares que conectan ambas cosmonogias.

En el caso de la obra de Rafael, el incendio del Borgo, sirve a Dalí como punto de partida para su obra ¡Arde Atenas!

En el museo se puede ver juntos la academia de Atenas, junto con el incendio del Borgo las dos obras en espejos aditivos. Ambas obras se inspiran en las de Rafael.

La superposición de las dos obras

Con estos ejemplos se mantiene totalmente el vinculo orgánico entre ambos artistas, dando por excelente la elección de Rafael por parte del museo del Prado en esta exposición, donde ambos se admiran, cara a cara, finalmente.

Dalí - Rafael...

Según declaraciones de Montserrat Aguer, directora del museo, está previsto que para este 2019, se mantenga esta exposición de Dalí / Rafael, pero sin la obra del Prado. Ello es así por la buena acogida del público, que gracias a esta exposición, permite entender mejor los mecanismos y pensamiento de Dalí con los artistas que admiraba.

Texto: Javier Ezcaray
Fotos Albert Loaso y otras fuentes. Todas las imágenes está protegidas por los derechos de autor.



JAUME PLENSA AL MACBA

CULTURAPostado por ALBERT LOASO sáb, diciembre 01, 2018 11:59:18
El MACBA presenta fins el 22 d'abril de 2019 una gran exposició retrospectiva de més de trenta anys de la obra de Jaume Plensa, en la que s'ha ocupat la planta baixa del museu i l'espai entre el museu i el CCCB per presentar un jardí mediterrani.
Només arribar, a la paret que dona pas a l'exposició trobem una glosa d'aquest artista de valor internacional que ha trencat motllos i que com escultor ha utilitzat tota mena de materials. També hi podem veure una fotografia gegantina del seu taller ubicat a Sant Feliu de Llobregat, a mida 1:1, que és el seu altar creatiu de totes les obres que ha portat per tot el món.

Ferran Barenblit, comissari, i Jaume Plensa, presentat l'exposició


Jaume Plensa <> IN-OUT


Jaume Plensa és un artista que transita entre l'exterior i l'interior, entre l'espai tancat de la sala d'un museu, d'una galeria d'art, d'una capella, d'un palau; i arriba a projectar-se a l'exterior d'un parc, d'una illa, d'una platja, d'una muntanya, o d'un jardí.

Seto Inland Sea, illa de Ogijima, Japó. Projecte que multiusos amb bar, zona de descans i passeig davant del mar

A l'espai obert, Plensa ens explica que per a ell la obra efímera, que només resta un temps, és una forma d'obrir-se a l'espai públic, a on la selva de mil coses troba un lloc per la seva escultura, que és un boci del seu pensament.

The Crown Fountain, parc del mil·leni, Chicago. Instal·lació que interactua amb la gent, permetent resfrecar-se, veure la car d'altres ciutadans com els hi brolla un raig d'aigua com les gàrgoles.

En canvi, el neguiteja la obra que està a l'espai públic de forma permanent, per veure l'ús que en fa la gent, com es comporta la seva obra sota la erosió del temps. Per a ell hi han dues obres que sempre va a visitar així que arriba al lloc, una és la Crown Fountain a Chicago i l'altre és la Seto Inland Sea a la illa de Ogijima al Japó. Són obres que s'integren a la vida de la ciutat i no formen part del seu corpus escultòric, són una proposta radical i diferent per fer visible que art i vida poden fluir pels mateixos camins.

Jaume Plensa <> silenci i música

En tots aquests espais Plensa s'interroga sobre el silenci versus el so, la mida ample o estreta del pensament, la porta alta o baixa, el moment estàtic o el moment cinètic, l'esfera com element perfecte amb un diàmetre regular o convertida en una el·lipsi
Per posar un punt de partida, pensem en l'interrogant que Plensa va aportar a la biennal de Florència de 1992 amb un interrogant gegantí, punt de reflexió d'un home que amb els anys apareix com un erudit en la seva reflexió permanent, del que hi ha dins nostre i que es projecta en els altres, i allò que els altres ens projecten dins nostre. una qüestió en dos sentits.


Interrogant, Firenze II. L'artista es planteja en majúscules totes les preguntes sobre el concepte, les formes, els materials i tot allà que abordarà en el futur.


Per Plensa, la nostra mirada des de dins amb els ulls tancats, per rebre les sensacions que l'entorn i els altres ens envien, el camí del silenci establert entre la introspecció i els sons dels elements més bàsics com el vent, l'aigua i com es modulen segons el material que toquen o que repiquen.
Ell es defineix com a home mediterrani, l'aigua que pica en el terra, en el metall, o sobre la pedra, i que ens traslladen al mar, als rius i torrents, a les fonts, a les gàrgoles. Per ell, l'aigua en un context ornamental refresca l'aire, vincula millor el diàleg entre els elements circondants i els diàlegs entre els homes, per que l'aigua purifica, neteja, il·lumina l'ànima i fa brollar la nostra part més infantil.

Les vint-i-quatre portes del montage de Valence, França.


Enregistrant per la ràdio, el soroll de l'aigua que va caient de l'ampolla fins la galleda metàl·lica, tal com podem sentir en les fonts dels parcs o en els patis de les viles mediterrànies

Per Plensa el silenci és la millor forma per entendre l'exposició que presenta, ens demana silenci i ens dona a canvi ens aporta molt sons musicals per meditar, com un yin i yang del nostre ésser.
La seva forma d'interpretar el silenci queda reflectit en la gran cortina de la declaració universal dels drets de l'home, que a la sala a on està exposada, ens talla el pas en diagonal, està formada per grans lletres metàl·liques; al creuer-les ens emeten uns sons musicals.
Aquests sons poden ser percebuts des de l'alegria de la capacitat de l'home per fer tan bonica declaració, en un conjunt de virtuts que podríem gaudir-ne tots els homes; o pels crits de tots aquells que no han pogut gaudir-ne d'aquests drets en guerres, migracions, persecucions, fam, desnonaments, judicis injustos, i molts altres pecats de la humanitat.

La declaració dels drets de l'home

Plensa meditant sobre l'us que té la seva cortina, i el valor dels drets universals aplicats en el món actual


En una petita habitació trobem contraposats dos gongs, un està marcat com MATÈRIA, té un to greu, pesant, gravitacional; l'altre, és ESPERIT i té el so més agut, més fi, més eteri.
Plensa els ha escollit com instruments disfuncionals, que tenen el privilegi de donar la nota final en una orquestra; la seva reveberació cap a uns nivells sonors que ens esquerden en el fons de la nostra ànima-matèria, perquè tocats fluixets van a l'ànima, i tocats forts o molt forts, ens arriben a la matèria per la seva ona vibracional que arruga la pell i fa tremolar els óssos.

Plensa i Barenblit apreciant el so dels gongs

Així Plensa ens atansa al món musical amb un element simbòlic que és una esfera a modus de globus terraqüi, que totes els capes de meridians i paral·lels està plena de notes musicals.
En cert sentit ens diu que la música ho omple tot, ho dona tot des del silenci més profund de l'ànima fins el gong que tanca una gran simfonia. Ens interpreta una melodia tancada en el record de cada persona, i que recordant aquella frase de Pau Casals que va dir en certa ocasió, que li hagués agradat haver tocat les sonates de Bach a totes les fàbriques del món.
Portar la música a tots els llocs a on la música pot enaltir les ànimes que els hi en manca.


Self-portrait with music, obra realitzada per l'exposició



Jaume Plensa <> materials i vivències

Tal com hem dit Plensa treballa amb molts material, un d'ells ha estat el ferro colat, utilitzat a al obra "prière", a on les boles evoquen en el text del poema, i són paraules espirituals que s'eleven a l'ànima i que es van fonent fins fer-se pols fèrrica, i Plensa ens col·loca en dos espais, com l'abans i el desprès, les boles completes en un cubicle, i l'altre, amb la pols del ferro que no ha pogut resistir el pas del temps, que s'ha oxidat i que ens dona compte de la pèrdua del record, l'oblit de les paraules.

Plensa explicant la seva obra "Prière" de 1989

Tervuren, obra de ferro colat, data de 1989, representa el moviment del pensament, convertit en matèria orgànica al sortir de l'anus


Un altre dels materials utilitzats per Plensa és el vidre, a al seva obra Islands de 1995, treballa amb metall, polièster i resines.
Aquesta obra composta per 72 peces, i que permet interpretar una simfonia amb la combinació de totes elles. Estan formades per la caixa de resina, que al seu interior hi han diferents recipients que confereixen una sonoritat a cada un d'ells, cada caixa està numerada i hi ha escrit el nom d'un compositor alemany.

Islands

Plensa <> del jardí interior al cor dels arbres

Volem destacar aquesta obra pel seu significat metafísic i per l'especial significació que ha tingut per Plensa el seu muntatge en l'espai del MACBA.
Plensa s'ha trobat en un espai allargat, tancat entre portes al carrer i portes al pati interior del CCCB.
En aquest espai compartit per les dues institucions, ha volgut col·locar el seu jardí mediterrani, un muntatge compost per 14 arbres que són abraçats per la silueta del propi escultor.
Plensa ha volgut que sigui un espai transitable i de contemplació, per això hi ha col·locat un banc de fusta, per poder gaudir-ne amb la mirada abstreta.


The heart of Trees, 2007
Plensa gaudint del jardí meditarrini que ha preparat per aquesta exposició


Plensa <> Silenci

Tornem a la premissa inicial, Plensa estima el silenci i arriba a concloure que un retrat que es mira al mirall interior és el que obtenim quan tanquem els ulls i es produeix la connexió còsmica entre el nostre ésser i tot l'espai exterior que el circumval·la.
Aquests són els retrats de la sèrie Silence, a on la disposició de les bigues de fusta de grans dimensions sostenen retrats de grans dimensions, per dibuixar-nos la relació entre ells mateixos i nosaltres com participants exteriors que penetrem al seu entorn.



Silence

Plensa <> MACBA

I acabem fent referència al gran feina que Ferran Barenblit, director del MACBA, i comissari de l'exposició ha fet per presentar a Barcelona.
Una exposició que agrupa obres dels 30 anys de treball de Jaume Plensa, tenint en compte que l'últim cop que es va fer una exposició monogràfica, va ser fa 22 anys a la Fundació Miró el 1996.
Un recull d'obres que posen de manifest la constant transformació de la seva obra, interrogant-se constantment com ja va deixar escrit el 1992 a Firenze II, i que aporta per a cada projecte respostes diferents, materials poc utilitzats, així com idees de silenci contraposades a la música.
En definitiva, una exposició molt recomanable d'un dels grans escultors conceptuals contemporanis, que deixa oberta la porta als interrogants de les seves obres.

Plensa esperant la resposta del públic a la seva exposició


Text: Martí Plana
Fotos: Albert Loaso






Velázquez i el segle d'or

CULTURAPostado por ALBERT LOASO lun, noviembre 26, 2018 16:52:51



Al Caixa Forum de Barcelona, es presenta fins el 3 de març de 2019, l'exposicíó "Velázquez i el Segle d'Or"


Aquesta exposició ha estat possible gràcies al Museo del Prado de Madrid, que seguint una norma pròpia ha deixat per aquesta exposició el màxim de set obres de Veláquez que pot enviar fora del museu, donat que és un dels seus principals actius i la seva demanda per part d'altres museus.


L'exposició a més a més, està complementada per tot d'obres de la mateixa època d'altres autors com Rubens, Ticià, El Greco, Ribera, Antonio Moro, Murillo, Giordano, Brueghel, Guido Reni, Van Dyck, Zurbarán, Claudio de Lorena i Stanzione són la constel·lació d’artistes, l’obra dels quals acompanya les pintures de Velázquez.




Així, la representació del saber, la religió, la reflexió sobre l’art, la cort, la natura morta, la mitologia i el paisatge són els àmbits temàtics que proposa l’exposició per a mostrar aquest ventall temàtic de Velázquez. Per a cada qüestió, un llenç de Velázquez. I al seu voltant, obres d’altres artistes que permeten de comparar la seva feina amb la que feien altres artistes del Segle d’Or de la pintura de l’estat espanyol i també l’europea i que permeten que el visitant situï Velázquez en un lloc més concret.



L'obra de Diego de Velázquez (1599-1660) s'inscriu en un ampli context a causa del caràcter global de la monarquia espanyola, que regnava a la península Ibèrica però també a Flandes, a territoris d'Itàlia i en algunes zones d'Amèrica i Àsia, com a les Filipines. Aquest cosmopolitisme es reflectia en les col·leccions del rei, molt riques en pintures d'artistes d'aquests territoris. És dins d'aquest marc internacional on s'entén millor l'art de Velázquez.



La mostra ens acosta a aquest món de Velázquez a través de set obres del mestre sevillà i cinquanta obres més de grans artistes relacionades amb ell mateix. Obres d'artistes internacionals contemporanis al pintor espanyol ordenades seguint un criteri expositiu temàtic que permet entendre millor l'originalitat de Velázquez com a narrador. Alhora, la mostra possibilita que a cada secció es barregin artistes de procedències diverses, de manera que es trenca, efectivament, la barrera de les escoles nacionals


La mostra ens permet veure de prop la comparativa de cada escola, la seva paleta de colors, la forma de il·luminar un tema, el tractament dels personatges, dels fons de la obra, la fidelitat a cada escena plasmada o la imaginació que cada autor hi aplicava.


En definitiva, una exposició molt recomanable tant pel valor de les obres de Velázquez i els altres autors que l'acompanyen com per descobrir que Velázquez i els altres pintors trobaven la manera de pintar temes lliures buscant la mitologia o les escenes dels artesans o escenes rurals, i les formes d'interpretació de la vida quotidiana.

Redacció





Les estacions d'hivern de FGC - temporada 2018-19

NATURALEZAPostado por ALBERT LOASO sáb, noviembre 17, 2018 19:41:35

Escuts de les estacions de FGC



Vídeo promocional de la Molina


S'ha presentat al museu Olímpic i de l'esport la nova temporada d'hivern de les estacions d'esquí i muntanya de FGC, presidida pel Sr. Ricard Font, amb els responsables de les estacions de la Molina, Espot, Porta Ainé, Vall de Núria Vallter 2000 i les estacions d'esquí Nòrdic.

Acte de presentació de la temporada d'hivern

El Sr. Ricard Font, President de FGC, exposant les fites de present i futur

També hi van assistir el cap de la oficina Olímpica dels Jocs d'hivern 2030 Barcelona-Pirineus, i per primer cop hi era present el director de l'estació de la Masella.

Com a principals novetats, FGC s'ha proposat tenir totes les estacions digitalitzades pel proper any, de cara a que amb una app, es puguin comprar els forfets, tenir informació de cada estació i altres avantatges.

El relleu donat pel fet de que està seguint endavant la proposta de la seu olímpica pel 2030 de Barcelona-Pirineus, ha fet accelerar les millores que es pretenen en les properes temporades, en especial la millora en la producció de neu, augment de màquines trepitjaneu, serveis d'hostaleria i altre millores de l'entorn, com la millora de les carreteres d'accessos a les estacions.

També s'impulsarà la importància de la pràctica de l'esquí de base amb els alumnes d'escoles de les comarques properes a les estacions, per augmentar el nivell esportiu a mig i llarg termini.

També s'ha subratllat l'acord de fa uns mesos per estendre el tele cadira de la Molina fins la cota 2.500 m, per arribar a la Tosa d'Alp, aquest nou accés ràpid es pot realitzar gràcies a l'acord la veïna estació de la Masella., que comparteix el terreny amb la de la Molina.

NOVETATS DE LES ESTACIONS

La Molina.-
Amb el sistema de venda "La Molina check In"; el client que compra per primera vegada i no disposen de targeta xip, compra a través de la xarxa i pot recollir el forfait o a l'estació, o a les màquines expenedores sense fer cues.
També es millora la producció de neu amb l'adquisició i implantació d'onze nous canons de producció de neu.

Vall de Núria.-

· Nou recinte i espai per als més menuts “El Cau de la Marmota” amb gran diversitat d’activitats adaptades a les diferents èpoques de l’any. Les activitats estrelles són: Taller del cremallera, la Marmota, granota vermella...

· Programa d’animació per als clients allotjats, amb activitats esportives i culturals per als adults i amb propostes innovadores i carregades d’acció per als menuts

Vallter 2000.-

· Servei de bus llançadora entre cotes de l’estació: Vallter, ofereix un servei de mini bus per a vianants per desplaçar-se de la cota 1900 a la base de l’estació (cota 2000). Aquest servei opera els dies de màxima afluència a l’estació.

· Food Truck: Durant aquesta temporada d’hivern el Food Truck de Vallter amplia la seva oferta de menjar artesà amb productes locals per gaudir-los a peu de pistes.

Espot i Port Ainé.-

· Implantació de la recollida selectiva de residus.

· Nous circuits infantils a la zona de debutants. A Espot portarà per nom: circuit infantil “Lo Tamarro” i a Port Ainé “Gall Fer”.

El director de la Masella exposant els avantatges de l'acord amb la Molina per arribar en tele cabina a la cota 2500

Text: Marti plana
Fotos: Albert Loaso









LYON - LA CONFLUENCE

ARQUITECTURAPostado por ALBERT LOASO mié, octubre 31, 2018 12:40:48
LYON, una ciudad con valor arquitectónico

Hoy visitamos la ciudad de Lyon, la tercera ciudad de Francia, marcada por la historia de los telares de la seda, se unen con la actividad comercial e industrial entre París y Marsella, ya que la ciudad tiene el privilegio de ser el centro geográfico de Europa occidental.

Actualmente su población asciende a más de 500 mil habitantes, y su esfuerzo por aumentar el valor patrimonial arquitectónico histórico, con los nuevos proyectos que desde los años 80 vienen dando a esta urbe un aire de transformación hacia el futuro y preservación de los elementos históricos.

Su geografía viene marcada por dos ríos navegables, el Saona y el Ródano. Su posición le permite ser un enclave estratégico en la navegación norte-sur en Europa. El punto de unión de los ríos se conoce como Presqu'île (casi una isla). Veamos la situación de este punto de la ciudad en un mapa.




Este espacio señalado en colores se conoce como la Confluence (la confluencia) de los dos ríos, y es en él donde vamos a conocer uno de los proyectos en marcha en la ciudad desde 1995 bajo la alcaldía de Raymond Barre.
La zona 1 marcada en rojo corresponde a la orilla del Saona, incluye el antiguo puerto Rambaud. Esta zona ya está prácticamente definida después de 15 años de trabajos.
La zona 2 marcada en azul, corresponde a la orilla del Ródano, y es la que se está en trabajos actualmente.
La zona marcada en amarillo, es el barrio de la Perrache delimitado al norte por el cruce este-oeste de la estación ferroviaria del mismo nombre. Esta zona de la estación también va ser reformada urbanísticamente.

LYON LA CONFLUENCE, principales datos

En la zona del nuevo barrio se extendía el puerto de mercancías de Rambaud, la Sucrière, y otras zonas logísticas y naves industriales que se establecieron en esta zona de la ciudad.
En el 1997 se presenta el proyecto a desarrollar en dos fases o ZAC en una superficie total de 150 ha. y que prevé una modificación urbanística de 70 ha. aproximadamente.
La ZAC 1 desarrollada desde 2003 hasta este año, es la que está más avanzada, se ha urbanizado una área de 41 Ha., de los cuales 22,5 Ha. son de espacio público. La inversión en esta ZAC 1 se cuenta por 1.200 millones de euros.
Estos datos no son significativos si no tocan la vida de los ciudadanos, por eso este gran proyecto no sólo significa un modelo urbanístico más sostenible, con edificios de oficinas y viviendas, comercios, grandes superficies, rascacielos, puentes, pasarelas, el museo de la Confluence, etc. sino que se ha pasado de una zona industrial que antes no tenía población permanente, a los 11.000 habitantes actuales a 16.000 en 2025.
Las empresas implantadas en esta zona ascienden a 850, con una previsión de los 15.000 empleos directos actuales a 25.000 para 2025.
En suma, una gran expansión en el centro de la ciudad y la creación de nuevas oportunidades para la ciudad y sus habitantes.

Maqueta de la zona de la Confluence


Los edificios en blanco corresponden al eje de crecimiento urbanístico y de zonas públicas, como el hotel de la región, los parques y jardines, el museo, entre otros espacios emblemáticos

El gran edificio de la región Auvergne-Rhone-Alpes

El gran hall del hotel de la región, se celebran exposiciones sobre la región y es un activo foro de las iniciativas de la región

La Confluence - la visión actual

Estos 15 años de trabajos han dado como resultado, una manera de entender la ciudad, más abierto con nuevos puentes y sistemas de transporte como el tranvía T1, que conectó el resto de la trama de transporte urbano por el sur, a través del puente Raymond Barre.
En su trayecto cruza el Ródano, conecta con el museo y sigue por la avenida Carlomagno, pasando por el hotel de la región y cruzando de norte a sur todo el barrio de la Perrache.

Puente Raymond Barre, exclusivo para peatones, ciclistas y tranvía

El tranvía de la línea T1
El museo de la Confluence, situado en la punta de encuentro de los dos ríos

El paso de la autopista A7, está previsto anularlo para pacificar este barrio

El paso de trenes regionales se ha integrado totalmente en el nuevo barrio

Otro aspecto es que esta zona de la ciudad se ha diseñado para que el resto de la ciudad se lo haga suyo, por eso hay desde un gran centro comercial, zonas de copas y discos, para ello se construyó el puente Raymon Barre y está prevista una nueva pasarela peatonal sobre el Ródano, para ir recorriendo toda la orilla del Saona desde de la Confluence, llegando hasta la zona del Ayuntamiento, mucho más allá de este barrio.

Zona de pasillo peatonal y para ciclistas en toda la ribera del Saona.

Lyon Confluence - un laboratorio de arquitectura

Hasta ahora se ha seguido un modelo de trabajo que permite la mezcla de edificios para oficinas, comercios y viviendas, siguiendo el ejemplo del barrio de la Perrache, dando continuidad al sentido de pertenencia a una nueva zona de la ciudad.
En cuanto a los edificios se ha dado gran libertad a los equipos de arquitectura, logrando una combinación urbanística de gran valor social, con edificios singulares.

Conjunto de edificios "Lyon Islands", con 221 viviendas y comercios
Zona del canal navegable abierto en esta nueva urbanización

Este mini bus, es el prototipo de un primer vehículo de transporte urbano eléctrico sin conductor, y circula a lo largo de la zona del Saona

Edificio de oficinas "el Monolito"

Edificio "Hikari" (Luz, en japonés; en en el centro de la imágen) del gran arquitecto japonés Kengo Kuma, busca la mejor sensación de luz para las 36 viviendas

Al fondo vemos el edificio de viviendas de lujo, diseñado por el arquitecto Jean Nouvel

Áticos del edificio de Jean Nouvel

Zona de juegos

La vida en el nuevo barrio
Ejemplo de vida de bario, un edificio de oficinas y zona de restauración

Combinación de la arquitectura anterior, con los silos de la Sucrière y un nuevo edificio, mientras circula el mini bus sin conductor


El edificio singular de Euronews, con su cubierta semejando la vegetación, obra de Jakob+MacFarlane

La Confluence -historia y nuevos retos en el futuro

¿Cómo era esta zona de la ciudad a inicios del siglo XX?
La principal infraestructura era el puerto Rambaud, inaugurado en 1926, estaba atravesado por grúas, vías de ferrocarril y silos, era el puerto de mercancías de Lyon, que conectaba con Marsella. Su valor económico y de flujo de mercancías era muy importante para el desarrollo de la ciudad.

Vista aérea del puerto Rambaud, en 1926, cuando fue inaugurado

Vista aérea de la zona en 1995, cuando Raymond Barre; alcalde de Lyon; se propuso lanzar el proyecto de la urbanización de la zona sur del barrio de la Perrache, ahora la Confluence

Estación de la Perrache, que está siendo de obras de transformación, para que no sea una barrera en la ciudad. La idea de mejora del barrio ha procurado que la antigua cárcel (a la izquierda de la estación, en forma de estrella), se haya transformado en la sede de la Universidad Católica


La antigua prisión, ha quedado enmarcada dentro del nuevo edificio de la Universidad Católica

La zona del Ródano

Ya hemos visto las transformaciones surgidas en la vida de la ciudad después de 15 años de trabajos en la orilla del Saona, ahora los trabajos se concentran en la orilla del Ródano en la denominada ZAC 2. Todavía quedan en pie antiguo almacenes, que está previsto se transformen en casas totalmente limpias con el medio ambiente, sin emisiones de CO2 y reciclado de todos los elementos domésticos.





Esta segunda fase se desarrollará hasta 2025, momento en el que el gran proyecto de transformación de esta zona de la ciudad de Lyon será una realidad en su totalidad. Para ello es muy importante que los escolares de primaria y de los institutos de la zona de Perrache conozcan tanto la vida moderna, como la historia de este barrio.

Ejemplo de ello ha sido la integración de la prisión dentro de en la Universidad, para recordar lo antiguo y crear un polo de conocimiento moderno.

También podríamos señalar el proyecto de horticultura para lo pequeños escolares, donde aprenden a cuidar las hortalizas y legumbres plantadas en algunos puntos cercanos a la estación de Perrache.


Estos dos tomates plantados en un huerto para escolares, nos muestran las semillas del futuro que la Confluence va a permitir crear un barrio que sea ejemplo moderno de arquitectura, respeto al medio ambiente, energías verdes, reconversión, respeto histórico y puerta abierta al resto de la ciudad de Lyon.


Texto: José Mendizabal
Fotos: Albert Loaso






Siguiente »