Europea Presse

Europea Presse

Europea Presse

La agencia que vive las noticias

Antoni Tàpies. Biografia política

CULTURAPostado por ALBERT LOASO jue, junio 14, 2018 13:31:34
Antoni Tàpies. Biografia política; és una exposició que presenta la fundació Tàpies a Barcelona, fins 24 de febrer de 2019. L'exposició ha estat comissariada per Carles Guerra, actual director de la fundació. Amb la resta de l'equip, amb la recerca de Glòria Domenech, Núria Homs, i Marta Perarnau, i la coordinació de Núria Homs, han aconseguit portar des de molts punts del món, una col·lecció d'obres i documents gràfics que ens relaten la biografia política d'Antoni Tàpies que va de 1977, i amb final al 1946.

Jesús Marull i Carles Guerra (d'esq. a dreta), presentant l'exposició

Hem escrit bé les dues dates, donat que l'esperit de compromís polític va anar a intervencions tant escrites com artístiques amb més entusiasme a l'inici de la transició que a la post guerra, a on les condicions de creació i expressió eren molt reduïdes.

Carles Guerra, comissari de l'exposició

El seu esperit de compromís polític va estar centrat en tres punts; la resposta a la lluita per les repressions franquistes, les penes de mort i el reconaixament de país.

L'inici del fil cronològic arrenca l'any 1977, quan Tàpies escriu les seves memòries, iniciades a la sortida de la caputxinada el 1966.Tàpies viu immers en la Barcelona de la post guerra, quan la ciutat ha estat destruïda pels bombradetjos de l'aviació italiana.

En el seu discurs polític Tàpies no vol jugar cap paper polític ni sindical, però sí que vol marcar amb una relació ostensiva entre els fets relatats i les obres.

10 instants de la biografia política

La creu. El signe de la creu apareix de bon principi a l’obra de Tàpies. En el context dels anys que segueixen a la Guerra Civil Espanyola s’establirà una connexió evident amb els paisatges de la mort i els cementiris. El fet és que Tàpies assimila aquest signe a la seva identitat com a artista. La signatura personal de Tàpies acabarà per confondre la T inicial del seu cognom amb el signe de la creu. Aquesta icona estarà present al llarg de tota la seva trajectòria sense que mai s’hagi pogut adscriure a un significat inequívoc.

L’abstracció matèrica. L’any 1958 Tàpies obté el premi Carnegie. Des d’aleshores gaudirà d’un ressò internacional que afavorí la circulació de la seva obra. Aquesta mena d’abstraccions, sovint descrites com murs anònims, consolidaran la imatge de Tàpies entre els representants de l’art modern. Aquest mateix any obtingué un reconeixement unànime a la Biennal de Venècia, coneix Marcel Duchamp i és retratat per Ugo Mulas, el fotògraf que desvetllarà el modus operandi d’un altre artista com Lucio Fontana. Poc després, el 1961,



Tàpies serà fotografiat per Hans Namuth, el fotògraf que va donar a veure els procediments poc ortodoxos de la pintura de Jackson Pollock. Tot i que el treball amb les matèries s’havia encetat l’any 1954, ara és quan la identitat pública de Tàpies assoleix un relleu insòlit.

Feixisme (1950-51)




Llençol amb signatures de diverses persones (1974)

Documenta 3. Tàpies va ser invitat a participar en la darrera Documenta organitzada per Arnold Bode l’any 1964. La invitació insistia a contribuir amb una gran pintura que resumís l’aportació de cada artista. Però Tàpies hi va participar amb vuit obres, tres de les quals són aquests grans formats realitzats entre 1963 i 1964 al nou estudi del carrer Saragossa a Barcelona que l’arquitecte J. A. Coderch havia construït per a ell. Malgrat la força d’aquest conjunt, les tres obres mai han estat considerades un tríptic. De fet, cadascuna d’elles va ser adquirida per col·leccions de museus diferents a Europa. Més de cinquanta anys després d’exposar-se a Kassel les podem tornar a contemplar penjades totes tres sobre una mateixa paret i en el mateix ordre. La restitució d’aquest conjunt ens permet reviure la potència estètica d’un Tàpies que ha estat disseminat com a efecte del seu èxit.



Relleu negre per a Documenta
Gran tela grisa per a documenta

Ocre per a documenta. Obra restaurada per aquesta exposició, i que acompanya les altres dues des de 1963
Les tres obres de la Documenta de 1963

Imatge de la documenta de 1963, amb les tres obres


A partir de la Caputxinada
. L’any 1966 Tàpies participa en la tancada que té lloc al Convent dels Caputxins de Sarrià on es convoca l’Assemblea Constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. Aquest fet i altres van empènyer Tàpies envers una militància a favor de les llibertats democràtiques. Tot i que la pintura moderna de la qual Tàpies n’ha estat un representant ferm feia fora qualsevol mena de contingut literari o narratiu, aquests esdeveniments de caràcter polític sovint es converteixen en una referència que malgrat tot no es presenta de manera concloent ni evident. Una pintura com la titulada 7 de novembre (1971) evoca la trobada de les forces antifranquistes a l’església de Sant Agustí en aquella mateixa data, amb la voluntat d’acabar amb la dictadura i obrir un camí de transició amb un programa de mínims, que va cristal·litzar en la consigna “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. L’obra, que habitualment penja al Parlament de Catalunya, ha esdevingut un objecte de caràcter commemoratiu que no obstant segueix clamant per la seva autonomia com a obra d’art.


7 de novembre de 1971. Emplaçada al Parlament de Catalunya


Quadres d’història. La relació entre la pintura i els fets històrics ha estat sovint representada pel gènere del quadre d’història, aquell que relata fets als quals cal concedir una imatge per tal de ser debatuts i recordats. Que Tàpies pintés teles com A la memòria de Salvador Puig Antich (1974) o Composició amb números (1976) al voltant de fets com l’execució del jove militant que dóna títol a la primera obra o la mort d’Oriol Solé Sugranyes, del qual no en queda rastre o evocació al títol de la segona, no permet afirmar que estiguem davant de quadres d’història en el sentit més estricte del terme. Ans al contrari, ens recorda la relació ostensiva entre uns fets i una obra, una relació que l’artista interpreta com a més productiva i eficient que la del monument que al·ludeix de forma explícita els fets referits.
Aquest tipus de construcció memorialística recrea una relació contingent entre les formes triades per l’artista i el significat que els espectadors atorgaran en cas de vincular-les als fets esmentats. Fins i tot, l’artista està subjecte a aquesta lògica. Tàpies recorda que A la memòria de Salvador Puig Antich “el tenia pràcticament acabat” quan es va assabentar de la seva mort. “Llavors, tremendament impressionat, vaig introduir-hi algun element important, així com l’endreça a la part superior de l’obra que fa de títol”.

A la memòria de Salvador Puig Antich (1974)


T de Teresa
.

Les dues sèries de dibuixos que formen aquest bloc, Sèrie Teresa (1966) i Cartes per a la Teresa (1974), despleguen un llenguatge privat. La destinatària d’aquests missatges és l’esposa de l’artista, a qui Tàpies s’adreça mitjançant referències a l’àmbit familiar, la domesticitat pròpia de la parella, la intimitat i l’erotisme. Però en aquest espai privat també hi cap la política. Atès que a l’esfera pública les expressions de compromís polític no eren possibles, la intimitat es converteix en el refugi de l’acció política. Aquestes sèries són alhora un repertori formal del Tàpies més madur de finals de la dècada de 1960 i principis de la de 1970.


T de Teresa


Matèries en forma de...
Després que Tàpies assolís una extraordinària reputació com a pintor de matèries i que aquestes fossin vinculades indistintament a l’abstracció, a l’informalisme i a l’ art autre , les anomenades matèries van adoptar un aspecte figuratiu. La matèria de Tàpies remet a cossos i objectes que tot i el naturalisme aparent de la pintura desafien la identificació com a objectes de la realitat. La relació entre el títol d’aquestes obres i allò que suposadament representen està subjecta a la mateixa contingència que caracteritzaven algunes obres de Dadà, on el títol i el contingut de l’obra no mostraven cap correspondència. Aquesta manca de correlació continua sent d’interès per a Tàpies i expressa el seu vincle intacte amb la tradició de l’avantguarda.

Sèrie Història Natural. Des de finals de 1950 i fins al juliol de 1951 Tàpies resideix a París. Allí assistirà al debat que qüestiona el realisme socialista i l’oposa a una abstracció, que l’artista jutjarà més aviat inofensiva. També és l’època en què Cabral de Melo ha introduït Tàpies en les lectures del marxisme. La Sèrie Història Natural que evoca la sèrie homònima de Max Ernst malda per presentar una història de la injustícia sostinguda per relacions socials, al capdavall naturalitzades com un ordre jeràrquic i natural.


El toro. Un gran nombre de pintures realitzades durant l’any 1951 estan protagonitzades per la figura del brau. En una de les primeres lectures, el crític d’art Juan Eduardo Cirlot l’identificava amb un animal mitològic. Però les referències a la poesia de Pablo Neruda, Miguel Hernández, Federico García Lorca i Rafael Alberti guanyaran protagonisme i pes.
L’any 1952 la pintura titulada Homentage a Federico García Lorca (1951) va ser censurada, molt probablement arran del títol que retia homenatge al poeta màrtir, tot impedint la seva exportació per ser mostrada a l’exposició del premi Carnegie als Estats Units.


Porta metàl·lica i violí. Aquesta obra va ser concebuda l’any 1956 per als aparadorsnadalencs de la botiga Gales situada al passeig de Gràcia de Barcelona. Fins a l’any 1973 no torna a aparèixer i ho fa a través d’una fotografia de Lee Miller que mostra a Tàpies treballant a l’estudi amb una nova versió de Porta metàl·lica i violí. La desaparició d’aquesta obra durant gairebé vint anys en els quals predominaren les pintures matèriques i la seva reaparició en un moment en el qual Tàpies concedeix un paper destacat als objectes ens parla de com l’artista gestiona les seves troballes. Tot i que la porta metàl·lica i el mur coexistien a principis de la dècada de 1950 en un repertori on la poètica del carrer era palesa, la identitat de l’artista va quedar fortament associada a les pintures matèriques, gairebé amb exclusivitat.


Porta metàl·lica i violí (1956, revisió 1973)

Les obres, aquí recollides, tenen una relació ostensiva amb els fets relatats, tot queda en mans de l'espectador, donar-li el valor artístic i històric del moment viscut per l'artista.


Text: Marti Plana i FT
Fotos Albert Loaso






Ni aquí ni enlloc, al MACBA

CULTURAPostado por ALBERT LOASO jue, abril 26, 2018 08:48:38
Fins l'onze de setembre, es podrà visitar al MACBA la nova exposició, Ni aquí ni enlloc, de l'artista visual Domènec.

Aquesta és una exposició que pren l'arquitectura com camp per treballar entre la utopia i la realitat, a on es recullen vint obres realitzades des dels anys 90 fins l'actualitat.
El conjunt de treballs de Domènec s’articula al voltant de qüestions com la distància entre les utopies i les realitats socials; l’especulació sobre la dimensió pública de l’arquitectura i els preceptes ideològics que la determinen; entre les contradiccions com els mecanismes socials i històrics que modulen la vida dels edificis, la memòria o l'oblit dels monuments, tot sota la mirada de la modernitat en la que els preceptes ideològics de la guerra freda, el moviment hyppie, els canvis polítics des de la segona guerra mundial, la creació de nous estats i altre factors que modelen constanment la vida de les persones i ,la seva relació amb l'entorn urbanístic i veïnal.

En aquest context, Domènec ens mostra a través de instal·lacions de vídeo, maquetes, escultures, fotografies o intervencions en l'espai públic.

Domènec, amb Teresa Grandas comissària de l'exposició fent la presentació al MACBA

Audiència pública (2018)
Aquesta instal·lació es refereix a la cabina realitzada pel judici de Eichmann a Jerusalem. La cabina va ser descrita, juntament amb tota la organització de la sala a on es va jutjar aquell criminal nazi.
Els texts escrits el 1961 per Hanna Arendt a on descrivia minuciosament els detalls de l'escena de la sala d'audiència, per portar a judici Adolf Eichmann, tinent coronel de les SS i un dels més grans criminals de la segona guerra mundial.
Aquest projecte (2018), consisteix en una reproducció a escala 1:1 de la cabina a on es col·locar l'acusat, amb vidre anti bales.





Així aquesta cabina es converteix en una escultura "muda", asèptica, desproveïda de les traces del drama.



L'ascension et la chute de la colonne Vendôme (2013)

El 1871 es va instaurar la comuna de París, a on l'acció proletària va decidir enderrocar la columna Vendôme, erigida per Napoleó per commemorar la victòria a la batalla d'Austerlitz. Com la comuna ho considerava un monument militarista, va enderrocar-la.
Quan la comuna va ser derrotada pels reaccionaris el 1873, el govern de la República va decidir reconstruir la columna.
Domènec ha portat la caiguda i ascensió en vídeo en GIF, el 2013, per a la web d'Arts Coming.

Monument enderrocat ( 2014)

El 1882 les autoritats de Barcelona van decidir erigir un monument al general Prim, obra de Lluís Puiggner, tenia una fulla de serveis, plena d'accions repressores com els esclafaments de revoltes a Jamaica el 1843, i la brutal repressió contra els esclaus africans a Puerto Rico el 1848, quan n'era el capità general. A Barcelona, se'l recorda pels bombardeijos a la ciutat.
El monument es va erigir el 1882, fins que el 20 de desembre del 1936, en ple procés revolucionari, les Joventuts Llibertàries de Gràcia el van enderrocar.
El 1948 les autoritats municipals franquistes van decidir restaurar el monument.






El projecte Monument enderrocat reflexiona sobre els vincles problemàtics entre esdeveniment, commemoració, monument i ciutat.

24 hores de llum artificial ( 1998)

L'arquitecte i dissenyador finlandès Alva Aalto, a principis dels anys trenta, va dissenyar el nou sanatori de Paimio, a Finlàndia, que es va convertir en un edifici icònic del moviment modern, i des d'aquell moment va esdevenir en un model de referència en la construcció de nous hospitals.



Domènec transforma en el projecte 24 hores de llum artificial, en el revers de la habitació dels pacients a Paimio, que d'un espai comfortable i ple de llum natural, en una gran maqueta de fusta, sense finestres, en què els llits i els estris sanitaris passen a ser escultures monocromes, objectes inútils il·luminats en excés per la llum artificial.


L'estadi, el pavelló i el Palau (2018)

Aquest projecte, ha propiciat que el MACBA i la Fundació Mies Van der Rohe, hagin confluït en la posada en escena sobre una realitat perduda en la memòria de la muntanya de Montjuïc.
Tot es basa en un article de premsa dels anys seixanta signat per Huertas Claveria, a on posava de manifest l'abandonament per part de l'administració de més 100.000 persones que malvivien en barraques a la muntanya, i a on certs vestigis de l'exposició del 1929 eren refugi improvisat de moltes famílies, sense aigua corrent, sense serveis ni botigues. Era una ciutat salvatge, al marge de la ciutat al peu de la muntanya.
L'estadi va esdevenir un aixopluc per moltes famílies, separades unes de les altres per unes mantes, hi si allotjaven sota les grades, es fes o no competicions esportives. Aquesta situació va durar fins el 1986, quan Barcelona és nomenada ciutat olímpica.
El pavelló, era referit al desaparegut pavelló de Bèlgica, també va tenir la mateixa funció que l'estadi com refugi per la gent immigrada que no tenia manera de tenir un pis a la ciutat.
El Palau, era referit al palau de les missions, a on després de la guerra civil es va utilitzar com a presó, i s'hi van amuntegar més de 15.000 presos i indigents, que posteriorment van ser deportades als seus lloc d'origen en uns 230 trens equipats expressament.

Domènec ens recorda tota aquesta situació dels usos de la muntanya de Montjuïc, al marge d'una ciutat que va viure al seu ritme, mentre que els habitants de les barraques eren ignorats. El Pavelló Mies Van der Rohe, construït com a punt de recepció d'Alemania al Rei Alfons XIII, se li han tret tots els elements del mobiliari, deixant dues cadires de fòrmica i tot de llençols i tovalloles penjades, recordant la situació de vida marginal d'aquella etapa de la ciutat.

Aquestes són algunes de les propostes de Domènec, i resulta molt interessant visitar l'exposició, per la variada manera d'interpretació de fets que "ni aquí ni enlloc" ens proposa.

Text: Marti Plana
Fotos: Albert Loaso




OSCAR MASOTTA - La teoría como acción - al MACBA

CULTURAPostado por ALBERT LOASO vie, marzo 30, 2018 11:36:47
Hasta el 11 de septiembre se podrá ver en el MACBA la exposición sobre Oscar Masotta ( Buenos Aires 1930 - Barcelona 1979), un intelectual argentino clave en la transformación cultural argentina de los años sesenta y setenta, exiliado y establecido en Barcelona desde 1975, fallece al poco de su llegada en 1979, con tan sólo 49 años.
Amplio en su estructura intelectual, Masotta destaca en tres primas, en el psicoanálisis, siendo el introductor de Jacques Lacan en la América Latine y España; la pol´tica donde se manifiesta por las tendencias comunistas; y el prisma artístico en que su pensamiento se extiende en diversas vertientes como el cómic, la literatura, la vanguardia artística, creando y observando diversas performances.
En el MACBA pone de manifiesto estos prismas, como de su estudio constante del psicoanálisis des Freud a Lacan, Masotta se convierte en maestro de profesionales, con una capacidad de influencia personal que desata un corriente tanto en Buenos Aires como en Barcelona, de una escuela Massotta - por así decirlo - del que que forman parte los actuales psicoanalistas. En 1977 funda la Biblioteca Freudiana en Barcelona, con el ánimo de debate y estudio del pensamiento humano en sus más variadas formas de representación tanto psíquicas como materiales.

Presentación de la exposición con Ferran Barenblit (director del MACBA), Ana Logoni (comisaria de la exposición) y Cloe Masotta (hija del artista)


Cloe Masotta

Ana Longoni, comisaria de la exposición

Momento de la rueda de prensa

La exposición es el resultado de varios años de investigación de la obra de Masotta, comisariada por Ana Longoni, y pretende a través de una amplia selección de material documental, obras de los artistas de los escribió, y obras que él mismo llevó a cabo. Esta exposición es itinerante, se pudo ver en el MUAC de México 2017, y seguirá en el Parque de la Memoria de Buenos Aires, a finales de este año.


Ana Longoni, comentando la obra de Masotta

La teoría como acción
La teoría como acción, se estructura en ocho bloques.
El primer bloque, agrupa sus Papeles personales; con cartas, fotos, libros dibujos y otros documentos de Masotta.

Fotos , caricaturas y recortes de prensa, de Oscar Masotta en Buenos Aires

El segundo bloque, Exilio y psicoanálisis. Entre 1975 y 1979, Masotta crea en Barcelona grupos de estudio (el primero de los cuales tuvo lugar en el estudio de Josep Guinovart). Estuvo vinculado con grupos de jóvenes intelectuales y también con la movida de la "Gauche Divine" de Barcelona.

El tercer bloque, Literatura y peronismo, se recoge su participación, en los años cincuenta, en la revista Contorno; y su vinculación con el partido comunista.
Especial recuerdo se da a la provocadora acción de repartir estampas de Eva Perón, en los bares de Bueno Aires, donde se reunían intelectuales antipreonistas.

El cuarto bloque, Imagineros argentinos, se reúnen un conjunto significativo de obras de la vanguardia argentina de los sesenta.

Cosas colgadas, que formaron con muchas bolas un laberinto dentro de un bar de Buenos Aires

Los otros bloques son: Historieta: Literatura dibujada; Arte de los Medios; Masotta happenista; Derivas y Masotta polemista


Los imagineros argentinos, Dalila Puzzovio, Autorretrato, 1966





Los imagineros argentinos, Charlie Squirru 1963


Historieta, Un Faulduo, La historieta en el (faulduo) mundo moderno 2014-15


Derivas, Robertp Jacoby, Mensaje en el Di Tella, 1968-2011
Instalación que documenta la acción realizada en mayo 1968 en el "Instituo Di Tella" de Buenos Aires. Manifiesto sobre pizarra, teletipo y póster.

Texto: Marti Plana
Fotos: Albert Loaso

POESIA BROSSA, AL MACBA

CULTURAPostado por ALBERT LOASO sáb, marzo 17, 2018 11:46:05
El MACBA acaba de realitzar una gran mostra de la obra de Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998) , per veure en el temps el seu poema vital a través de la seva vida i les obres, que en la seva major part el MACBA té en el seu fons arxivístic, de documents, objectes i altres suports visuals; com cinema, llibres de referència i tota mena de fulls que el poeta anava guardant al seu estudi.

Novel·la de Joan Brossa amb litografies d'Antoni Tàpies

A l'exposició s'han pogut veure un total de 800 obres, a més d'abundant documentació, des dels seus primers llibres fins a les últimes indagacions plàstiques, passant pel teatre, el cinema i les arts d'acció.

Striptease català, 1977. fotos: Ferran Freixa. Durant el striptease, la model va traient una carta de l'as de bastos per cada peça de roba, com un joc de màgia


Joan Brossa sempre va ser un poeta i artista inclassificable, una font d'idees portades i transformades al terreny poètic, passant per tota mena de suports, el paper, el cinema, la persona (la seva o la de l'altre) l'objecte, el teatre performatiu i el constant experiment del que es veu i el que no es veu, la trampa visual com l'art de la màgia.




El tren de les 9.23, cartell


El món transformista de Fregoli


L'exposició ha estat comissariada per Teresa Grandas i Pedro G. Roemro, i ha comptat amb la col·laboració de la Fundació Brossa, l'ACE Acción Cultural Española i l'IRL Institut Ramon Llull.




Brossa va estar captivat des de petit per dos fets imaginatius, els jocs de màgia, quan li van regalar de petit una de les primeres caixes de màgia Borrás, en la qual un objecte no és el que sembla i més endavant captivat per Fregoli, mestre del canvi d'aspecte i de vestuari en un temps molt curt, que es transforma i en un instant es converteix en un altre personatge.


Intermedi, 1991

Prohibit el pas, 1988


Aquest joc de l'engany visual i del canvi metamòrfic, van fer néixer a Joan Brossa una forma d'entendre la poesia com un canvi que des del paper es va anar barrejant amb diferents suports,fins arribar als poemes visuals posats en el paisatge urbà, a on el propi Brossa diu que el suport ha passat a ser el paisatge

Brossa, un home d'aspecte senzill i deixat, no donava cap importància als bens materials, i que el va a portar a la quasi indigència en els seus últims anys, en que l'Ajuntament de Barcelona, a canvi dels seus fons, li dona facilitats per viure de forma una mica digna.

Brossa a la fira del teatre de Tàrrrega, 1983

Aquest fet de la seva vida ascètica, podria venir de quan comença a destacar com a poeta, està en plena post guerra i amb un franquisme dictatorial sever, a on l'individu només podia ser un instrument del capital, per fer funcionar les fàbriques que s'anaven instal·lant. Aquesta economia de post guerra, fa que Brossa exploti tot i més la seva imaginació, la seva fantasia poètica, amb uns recursos mínims, portant una vida plena d'activitat, un treball de formiga, constant i amb una riquesa que anava mutant segons el pla que prenia, fos text, teatre o altres suports. En el cinema comptà amb l'ajuda de Pere Portabella.
Gràcies a l'ajuda de Enric Tormo i el seu amic Manuel Viusà, als anys 70, va poder anar materialitzant els objectes poema.

Tap, concepció 1968, realitzat 1982

Joan Brossa tenia tant artistes admirats com Josep Lluis Sert, Joan Miró; com artistes amics que l'admiraven com Antòni Tàpies, Modest Cuixart, Joan-Josep Tharrats, Arnau Puig, el mateix Joan Miró i Lluis Permanyer, amb els qui va formar part del grup Dau al Set. Tot i aquestes amistats, Brossa va ser un personatge que només va viure de la poesia, o podríem dir mal viure, perquè sempre va anar a contracorrent.


El secret de l'alcova, 1984

Retrat de l'artista, 1983

La seva lluita política va ser la reclamació de les llibertats perdudes durant el franquisme i poder viure plenament en català.

L'obra de Brossa és d'unes proporcions gegantines i en part encara és inèdita: més de cent llibres de poesia literària, més de setanta volums de poesia visual que ultrapassen els mil tres-cents poemes, unes tres-centes cinquanta peces teatrals de tot gènere i format, uns cent vint-i-cinc poemes objecte, uns seixanta cartells, una cinquantena d'instal·lacions permanents o efímeres, una trentena de poemes urbans o corporis, etc. La seva prosa, de creació o circumstancial, està parcialment recollida en quatre volums.



El moment Brossa, abans de tirar la cadena

Text: Marti Plana
Fotos: Albert Loaso i altres fonts






MOBY DICK AL TEATRE GOYA

CULTURAPostado por ALBERT LOASO mar, marzo 13, 2018 13:52:40



¡REMAD!
¡REMAD!
¡REMAD!
¡REMAD!

INSENSATOS...


Con estos gritos de alerta, el capitán Ahab (Josep María Pou) nos advierte a los tripulantes (espectadores) del gran mal que se nos cae encima, la ballena MOBY DICK, el gran blanco nos engulle en una fenomenal y contundente puesta en escena sobre las tribulaciones y los miedos del capitán, contra su gran enemigo, la ballena que le arrancó la pierna de cuajo y que no le deja vivir ni dormir, hasta que su venganza sea completa.
Su primer oficial Starbuck (Jacob Torres), ya le advierte que ir a la venganza contra un animal salvaje es una blasfemia contra Dios y la humanidad misma.
Pero el capitán Ahab no lo duda y cuando huele la gran ballena, se lanza a su persecución hasta su propia muerte, que no la de la ballena. Mientras, Pip (Oscar Kapoya) con sus canciones y cuentos, ya nos prepara para el fatal desenlace.
El espíritu del capitán arrebata el alma de la tripulación para que llegado el momento todos le sigamos en el naufragio de la aventura y en el final horroroso que nos aguarda, aunque todos vendamos el alma al capitán, por un doblón de oro español.

Esta es una experiencia, que sólo J.M. Pou nos podía hacer vivir con tal intensidad en una adaptación libre de Juan Cavestany, sobre la famosa novela de Herman Melville y que Andrés Lima dirige de forma que el público está dentro del barco Pequod, desde el primer minuto, y que los tres actores nos convenzan de los males que los grandes mares nos van a deparar, hasta el momento fatal en que la ballena se hace presente en nuestras mentes.

Tal fuerza dramática nos da la sensación sólo comparable a una obra de Shakespeare, que la de un autor americano del XIX. La adaptación argumental nos condensa, en un tiempo breve todos los pesares y puñales clavados por la ballena en el alma del capitán Ahab.

En resumen, una gran obra, una gran adaptación y dirección, y sobre todo la fuerza que transmite J.M. Pou, hacen más que recomendable esta obra teatral, que se está en cartel en el Teatre Goya de barcelona, hasta el 15 de abril.



Texto: Albert Loaso
Fotos: David Ruano (todos los derechos reservados)






FUNDACIÓ TÀPIES - PROGRAMA 2018

CULTURAPostado por ALBERT LOASO lun, enero 01, 2018 13:05:00
Carles Guerra, director de la fundació Tàpies, va presentar les líneas del programa 2018, en el que es van repassar diversos aspectes de la pròpia fundació, com que des dels seus inicis ha estat un aixopluc de l'art modern, amb les portes obertes als autors i temes reivindicatius, de caire polític i social, en el que Tàpies sempre va voler estar en contacte.

Carles Guerra, director de la Fundació Tàpies

Antoni Tàpies. Biografia Política

Precisament, l'exposició estrella de la fundació per 2018 serà la que es dedicarà a reseguir el compromís de Tàpies, amb la política, a travès d'obres que malgrat les èpoques franquistes, van establir un llenguatge que ultra passès la censura, que a través d'una estètica informalista i abstracta, Tàpies aconseguia marcar el seu signe d'una politització silenciosa.
Les èpoques que es veuran seran les que van des de mitjans 1950, en plena post-guerra; el franquisme dels 60, fins 1977, la mort del dictador.
Per primer cop es veuran tres peces de gran format que Tàpies va presentar a la Dokumenta de Kassel el 1964, que es troben repartides en tres museus diferents.

Grande toile pour Kassel de 1964, realitzat per a la Documenta III


Per Cales Guerra, la fundació té bona salut financera, donat que només el 48% del seu pressupost prové d'aportacions públiques, la resta són aportacions dels mecenes i patrons, a més de la venda d'entrades i publicacions, els que cobreixen el pressupost.
En quant a visitants, hi hagut un petit retrocès aquest 2017, passant dels 60.000 de 2016 als 55.000 el 2017.Es constata que el 80% dels visitants són de fora del pais, per això es vol fomentar la visita al públic local.
Es de destacar, els 10.000 escolars que van visitar la fundació durant l'any.

Allora & Calzadila
L'altre exposició programada pel 2018, serà la de dos artistes que viuen a Puerto Rico, encara que són d'origen d'USA Jennifer Allora, i de Cuba Guillermo Calzadilla.
Presentaran a la fundació, obres produïdes entre els anys 1996 i 2017, amb una clara subversió de conceptes físics i estètics, que es complementa amb performances en directe.
Com l'obra realitzada amb un piano que es toca des de l'interior de la caixa de cordes, Stop, Repair, Prepare: Variations on "Ode to Joy" for Prepared Piano


Altres exposicions:
Antòni Tàpies. T de Teresa

UNa exposició que gira en la figura de Teresa Barba, esposa de Tàpies, des de la correspondència epistolar amorosa dels seus inicis, recollits en collage a Cartes a Teresa (1974), que ret homenatge a la seva relació, fins diferents obres en que ell destaca la seva relació amorosa i artística amb ella.



El gan bosc
The Green Parrot, col·lectiu resident a la fundació, realitzarà el llançament de la publicació The great forest de l'artista Daniel Steegmann Mangrané.
La pràctica d'aquest artista es basa en la creació i migració de formes entre la natura, l'art i l'arquitectura a travès de mitjans com el cinema, l'escultura, el so, el dibuix o el paisatgisme.



Text: Marti Plana
Fotos: Albert Loaso i altres fonts. Tots els drets reservats


MACBA - PROGRAMACIÓ 2018

CULTURAPostado por ALBERT LOASO mar, diciembre 26, 2017 18:58:00


L'espai de l'arxiu de la col·lecció MACBA, va ser el marc escollit per presentar el programa 2018


La col·lecció
El 2018 la Col·lecció tindrà un paper protagonista, que fins ara s'havia presentat de forma anual, amb obres fixes, fent una imatge permanent durant el temps d'exposició.
Des del 2018, la Col·lecció tindrà la planta 1 de l'edifici Mier, un espai permanent, amb la voluntat de fer rotacions contínues en el temps, per donar la oportunitat de que el públic vagi apreciant un patrimoni que ja arriba gairebé a les 6.000 obres.
Així, el relat permetrà múltiples lectures de les corrents i moviments de l'art contemporàni, que es mou segons els temps polítics, poètics, esportius, socials i els xocs tan intel·lectuals com bèlics; en la transició de la modernitat a la contemporanitat, del segle XX al XXI.
Les peces es mostraran de forma rotatòria, amb l'objectiu d'oferir una visió tant polièdrica com sigui possible.
En aquest sentit, el vast i ric fons de la Col·lecció MACBA, serà el referent pel programa educatiu del museu, les publicacions i el diàleg amb les exposicions.

Ferran Barenblit, director del MACBA, presentant la nova programació del 2018

Exposicions 2018
"El programa MACBA 2018 serà, en conjunt, una mostra de la contundència formal d'un ampli espectre del treball en art dels últims cinquanta anys, que abraça teoria i pràctica artística com a parts d'un tot i inclou les relacions de l'art amb altres camps del coneixement, com la música, la psicoanàlisi, l'arquitectura o la literatura"; en paraules de Tanya Barson, responsable del programa 2018.
Les utopies també hi seran presents, encara que s'acostumen a entendre com a projeccions ideals sobre el futur, també ens obren nous camins per abordar la reflexió sobre la realitat, per forjar noves relacions i maneres de fer.
Les exposicions estaran dedicades a les obres de Francesc Torres, Oscar Masotta, Melanie Smith, Raqs Media Collective i Jaume Plensa.

Tanya Barson, presentant el programa d'exposicions 2018

Programes
Els programes públics del museu es conceben com una màquina capaç de suscitar noves formes de subjectivitat política i cultural.
L'Àrea de programes està definida per la seva transversalitat, mirant diferents angles de l'espai MACBA, l'arxiu documental i biblioteca; el centre d'estudis i documentació, el programa d'estudis independents, els programes públics i el programes educatius.
L'any 2018 suposarà la consolidació del programa que s'ha treballat el 2017, de la mà dels seu responsable Pablo Martínez, com ara els programes de performance Idiorítmies, que s'aproximarà a la pràctica artística noruega Mette Edvarsen ; el de música Lorem Ipsum; Extrevagàncies sonores; el de cinema Focus.
Els programes d'estudis independents s'afegeixen als programes ja establerts, MACBA en família, Parlem de ... i Habitació 1418, entre d'altres.


Pablo Martínez, responsable de l'àrea de programes

Text: Marti Plana
Fotos: Albert Loaso

SUMER i el paradigma modern

CULTURAPostado por ALBERT LOASO vie, diciembre 08, 2017 20:48:36
La fundació Miró presenta fins el 21 de gener l'exposició SUMER i el paradigma modern, a cura de Pedro Araza, que posa en conversa la creació mesopotàmica i l'obra d'artistes moderns, sobretot en el període entre guerres (1918-1939).
Al mateix temps ens proposa que l'espectador dialogui entre l'obra moderna i le seves fonts d'inspiració ancestrals.

Les publicacions en els mitjans gràfics i la divulgació de troballes arqueològiques a Síria i a l'raq als inicis del segle XX, llavors colònies francesa i britànica, són en si mateixos font d'inspiració per als artistes moderns.

Le Courbusier. Mudaneum, museu nacional, 1929
Segell cilíndric amb ziggurat. Pedra d'àgata i argilla

Sumer i el paradigma modern inclou obres antigues i modernes, així com els documents mediadors entre les dues èpoques tan distants, convertint-se en models ètics i estètics.

Artistes com Willem de Kooning, Barbara Hepworth, Henry Moore, Alberto Giacometti, Joan Miró o Henri Michaux van trobar en l'art mesopotàmic una font d'inspiració i model de una forma d'escriptura gràfica i simbólica.

Willi Baumeister, Gilgamesch und Ischtar 1947


Willi Baumeister 1946Willi Baumeister 1947

David Smith, Three figures, 1957

Joan Miró, Femme 1969

Estatueta d'Asur, II mil·leni aC

Henry Moore, 1929

Figura femenina, 1500-2000 aC


En aquestes imatges s'evidencia com la figuració de les obres de Mesopotàmia entra a formar part de l'imaginari de l'art occidental i com l'escriptura cuneïforme és molt apreciada, primer pels museus occidentals i desprès pels artistes.

Joan Miró, maqueta de monument, 1964

Joan Miró, project pour un monument, 1964

Les obres mesopotàmiques segueixen donant reposta a preguntes que s'han plantejat a la primera part del segle XX i fins i tot avui en dia.

Text: Marti Plana
Fotos: Albert Loaso
Tots els drets reservats de succ. de Joan Miró



Siguiente »