Europea Presse

Europea Presse

Europea Presse

La agencia que vive las noticias

DALÍ / RAFAEL Una prolongada ensoñación

CULTURAPostado por ALBERT LOASO sáb, enero 05, 2019 13:04:09

Con motivo del bicentenario del Museo del Prado, se ha llevado a cabo la campaña "De gira por España". En el caso de Catalunya, la obra seleccionada ha sido la Virgen de la rosa de Rafael (1483-1520) que se expone en el Museo Dalí de Figueres.
El museo Dalí tuvo noticias del préstamo con el tiempo justo para preparar un espacio en el que se pudiera expresar de forma clara la gran admiración de Dalí por Rafael, entre otros maestros clásicos, por su obra, genialidad, y maestría.
Esta obra prestada, lo ha sido por un tiempo muy limitado, casi como una furtiva lágrima, y que ha supuesto para los aficionados que aman los diálogos entre los clásicos y los movimientos de inicios del siglo XX, un gran acontecimiento. Concretamente, el inicio de la exposición fue el 26 de noviembre 2018 y finalizará el 6 de enero 2019

RAFAEL y La Virgen de la Rosa
El cuadro seleccionado por el Prado, titulado La Sagrada Familia con San Juanito o La Virgen de la Rosa (h. 1517), deriva de una obra perdida de Leonardo da Vinci y destaca el protagonismo de san José. La imágen aúna excelencia técnica, equilibrio y elegancia, cualidades que Dalí admiró siempre en Rafael. La obra se conoce por la Virgen de la rosa, aunque la flor y el antepecho en el que reposa son adiciones del siglo XVIII



La Virgen de la Rosa

Dalí y el sueño por Rafael

Dalí admiraba o destetaba a otros artistas, incluido él mismo, en una seria de rasgos definitorios de su maestría en diversos puntos. Para ello se confeccionó una cuadrícula con detalles a tener en cuenta de cada artista, tanto clásicos como contemporáneos.

Cuadrícula diseñada por Dalí, para valorar su obra y la de otros artistas.

Entre los artistas listados estaba Rafael, que con unas excelentes puntuaciones, indicaba que para Dalí era uno de sus mayores referentes. El museo Dalí al preparar esta exposición ha tenido en cuenta esta admiración, que se plasma en fotografías de los talleres que Dalí estuvo trabajando, así como libros, estampas, bocetos y una obra en especial, la ascensión de Santa Cecilia.

Zona de bocetos, fotografías de la vida de Dalí en el taller


Dalí en sus talleres





Boceto de Dalí, de la figura de santa Catalina

La obra de Dalí elegida por el museo, sigue el pensamiento de actualización de la obra de Rafael como punto inicial hacia un nuevo contexto en que el paradigma del momento fue la visión del horror de la bomba atómica sobre Japón. Por eso, esta obra se enmarca dentro del período atómico de las obras de Dalí.

Como dijo el propio Dalí: " Si Rafael pintaba una virgen según la cosmonogía del Renacimiento, hoy esta cosmonogía ha variado. El mismo tema que pintó Rafael, si lo pintara hoy Rafael, como tendría otros conocimientos (física nuclear, psicoanálisis, por ejemplo) pintaría tan bien como entonces, pero respondería a la cosmonogía de hoy. Y el tema religioso, para mí el más antiguo y el más actual; pera ha de ser tratado según los conocimientos científicos".


La ascensión de Santa Catalina (c. 1955), obra completa y detalle central, en el que se puede apreciar la figura dispersa de Santa Catalina.

Esta obra de Dalí se inspiró directamente de la obra de Rafael, Santa Catalina de Alejandría

Santa Catalina de Alejandría. Rafael (h. 1507)

Dalí / Rafael, más ensoñaciones

La obra de Dalí bebe de otros artistas, como ya hemos visto, y en el caso de Rafael podemos admirar dos obras singulares que conectan ambas cosmonogias.

En el caso de la obra de Rafael, el incendio del Borgo, sirve a Dalí como punto de partida para su obra ¡Arde Atenas!

En el museo se puede ver juntos la academia de Atenas, junto con el incendio del Borgo las dos obras en espejos aditivos. Ambas obras se inspiran en las de Rafael.

La superposición de las dos obras

Con estos ejemplos se mantiene totalmente el vinculo orgánico entre ambos artistas, dando por excelente la elección de Rafael por parte del museo del Prado en esta exposición, donde ambos se admiran, cara a cara, finalmente.

Dalí - Rafael...

Según declaraciones de Montserrat Aguer, directora del museo, está previsto que para este 2019, se mantenga esta exposición de Dalí / Rafael, pero sin la obra del Prado. Ello es así por la buena acogida del público, que gracias a esta exposición, permite entender mejor los mecanismos y pensamiento de Dalí con los artistas que admiraba.

Texto: Javier Ezcaray
Fotos Albert Loaso y otras fuentes. Todas las imágenes está protegidas por los derechos de autor.



JAUME PLENSA AL MACBA

CULTURAPostado por ALBERT LOASO sáb, diciembre 01, 2018 11:59:18
El MACBA presenta fins el 22 d'abril de 2019 una gran exposició retrospectiva de més de trenta anys de la obra de Jaume Plensa, en la que s'ha ocupat la planta baixa del museu i l'espai entre el museu i el CCCB per presentar un jardí mediterrani.
Només arribar, a la paret que dona pas a l'exposició trobem una glosa d'aquest artista de valor internacional que ha trencat motllos i que com escultor ha utilitzat tota mena de materials. També hi podem veure una fotografia gegantina del seu taller ubicat a Sant Feliu de Llobregat, a mida 1:1, que és el seu altar creatiu de totes les obres que ha portat per tot el món.

Ferran Barenblit, comissari, i Jaume Plensa, presentat l'exposició


Jaume Plensa <> IN-OUT


Jaume Plensa és un artista que transita entre l'exterior i l'interior, entre l'espai tancat de la sala d'un museu, d'una galeria d'art, d'una capella, d'un palau; i arriba a projectar-se a l'exterior d'un parc, d'una illa, d'una platja, d'una muntanya, o d'un jardí.

Seto Inland Sea, illa de Ogijima, Japó. Projecte que multiusos amb bar, zona de descans i passeig davant del mar

A l'espai obert, Plensa ens explica que per a ell la obra efímera, que només resta un temps, és una forma d'obrir-se a l'espai públic, a on la selva de mil coses troba un lloc per la seva escultura, que és un boci del seu pensament.

The Crown Fountain, parc del mil·leni, Chicago. Instal·lació que interactua amb la gent, permetent resfrecar-se, veure la car d'altres ciutadans com els hi brolla un raig d'aigua com les gàrgoles.

En canvi, el neguiteja la obra que està a l'espai públic de forma permanent, per veure l'ús que en fa la gent, com es comporta la seva obra sota la erosió del temps. Per a ell hi han dues obres que sempre va a visitar així que arriba al lloc, una és la Crown Fountain a Chicago i l'altre és la Seto Inland Sea a la illa de Ogijima al Japó. Són obres que s'integren a la vida de la ciutat i no formen part del seu corpus escultòric, són una proposta radical i diferent per fer visible que art i vida poden fluir pels mateixos camins.

Jaume Plensa <> silenci i música

En tots aquests espais Plensa s'interroga sobre el silenci versus el so, la mida ample o estreta del pensament, la porta alta o baixa, el moment estàtic o el moment cinètic, l'esfera com element perfecte amb un diàmetre regular o convertida en una el·lipsi
Per posar un punt de partida, pensem en l'interrogant que Plensa va aportar a la biennal de Florència de 1992 amb un interrogant gegantí, punt de reflexió d'un home que amb els anys apareix com un erudit en la seva reflexió permanent, del que hi ha dins nostre i que es projecta en els altres, i allò que els altres ens projecten dins nostre. una qüestió en dos sentits.


Interrogant, Firenze II. L'artista es planteja en majúscules totes les preguntes sobre el concepte, les formes, els materials i tot allà que abordarà en el futur.


Per Plensa, la nostra mirada des de dins amb els ulls tancats, per rebre les sensacions que l'entorn i els altres ens envien, el camí del silenci establert entre la introspecció i els sons dels elements més bàsics com el vent, l'aigua i com es modulen segons el material que toquen o que repiquen.
Ell es defineix com a home mediterrani, l'aigua que pica en el terra, en el metall, o sobre la pedra, i que ens traslladen al mar, als rius i torrents, a les fonts, a les gàrgoles. Per ell, l'aigua en un context ornamental refresca l'aire, vincula millor el diàleg entre els elements circondants i els diàlegs entre els homes, per que l'aigua purifica, neteja, il·lumina l'ànima i fa brollar la nostra part més infantil.

Les vint-i-quatre portes del montage de Valence, França.


Enregistrant per la ràdio, el soroll de l'aigua que va caient de l'ampolla fins la galleda metàl·lica, tal com podem sentir en les fonts dels parcs o en els patis de les viles mediterrànies

Per Plensa el silenci és la millor forma per entendre l'exposició que presenta, ens demana silenci i ens dona a canvi ens aporta molt sons musicals per meditar, com un yin i yang del nostre ésser.
La seva forma d'interpretar el silenci queda reflectit en la gran cortina de la declaració universal dels drets de l'home, que a la sala a on està exposada, ens talla el pas en diagonal, està formada per grans lletres metàl·liques; al creuer-les ens emeten uns sons musicals.
Aquests sons poden ser percebuts des de l'alegria de la capacitat de l'home per fer tan bonica declaració, en un conjunt de virtuts que podríem gaudir-ne tots els homes; o pels crits de tots aquells que no han pogut gaudir-ne d'aquests drets en guerres, migracions, persecucions, fam, desnonaments, judicis injustos, i molts altres pecats de la humanitat.

La declaració dels drets de l'home

Plensa meditant sobre l'us que té la seva cortina, i el valor dels drets universals aplicats en el món actual


En una petita habitació trobem contraposats dos gongs, un està marcat com MATÈRIA, té un to greu, pesant, gravitacional; l'altre, és ESPERIT i té el so més agut, més fi, més eteri.
Plensa els ha escollit com instruments disfuncionals, que tenen el privilegi de donar la nota final en una orquestra; la seva reveberació cap a uns nivells sonors que ens esquerden en el fons de la nostra ànima-matèria, perquè tocats fluixets van a l'ànima, i tocats forts o molt forts, ens arriben a la matèria per la seva ona vibracional que arruga la pell i fa tremolar els óssos.

Plensa i Barenblit apreciant el so dels gongs

Així Plensa ens atansa al món musical amb un element simbòlic que és una esfera a modus de globus terraqüi, que totes els capes de meridians i paral·lels està plena de notes musicals.
En cert sentit ens diu que la música ho omple tot, ho dona tot des del silenci més profund de l'ànima fins el gong que tanca una gran simfonia. Ens interpreta una melodia tancada en el record de cada persona, i que recordant aquella frase de Pau Casals que va dir en certa ocasió, que li hagués agradat haver tocat les sonates de Bach a totes les fàbriques del món.
Portar la música a tots els llocs a on la música pot enaltir les ànimes que els hi en manca.


Self-portrait with music, obra realitzada per l'exposició



Jaume Plensa <> materials i vivències

Tal com hem dit Plensa treballa amb molts material, un d'ells ha estat el ferro colat, utilitzat a al obra "prière", a on les boles evoquen en el text del poema, i són paraules espirituals que s'eleven a l'ànima i que es van fonent fins fer-se pols fèrrica, i Plensa ens col·loca en dos espais, com l'abans i el desprès, les boles completes en un cubicle, i l'altre, amb la pols del ferro que no ha pogut resistir el pas del temps, que s'ha oxidat i que ens dona compte de la pèrdua del record, l'oblit de les paraules.

Plensa explicant la seva obra "Prière" de 1989

Tervuren, obra de ferro colat, data de 1989, representa el moviment del pensament, convertit en matèria orgànica al sortir de l'anus


Un altre dels materials utilitzats per Plensa és el vidre, a al seva obra Islands de 1995, treballa amb metall, polièster i resines.
Aquesta obra composta per 72 peces, i que permet interpretar una simfonia amb la combinació de totes elles. Estan formades per la caixa de resina, que al seu interior hi han diferents recipients que confereixen una sonoritat a cada un d'ells, cada caixa està numerada i hi ha escrit el nom d'un compositor alemany.

Islands

Plensa <> del jardí interior al cor dels arbres

Volem destacar aquesta obra pel seu significat metafísic i per l'especial significació que ha tingut per Plensa el seu muntatge en l'espai del MACBA.
Plensa s'ha trobat en un espai allargat, tancat entre portes al carrer i portes al pati interior del CCCB.
En aquest espai compartit per les dues institucions, ha volgut col·locar el seu jardí mediterrani, un muntatge compost per 14 arbres que són abraçats per la silueta del propi escultor.
Plensa ha volgut que sigui un espai transitable i de contemplació, per això hi ha col·locat un banc de fusta, per poder gaudir-ne amb la mirada abstreta.


The heart of Trees, 2007
Plensa gaudint del jardí meditarrini que ha preparat per aquesta exposició


Plensa <> Silenci

Tornem a la premissa inicial, Plensa estima el silenci i arriba a concloure que un retrat que es mira al mirall interior és el que obtenim quan tanquem els ulls i es produeix la connexió còsmica entre el nostre ésser i tot l'espai exterior que el circumval·la.
Aquests són els retrats de la sèrie Silence, a on la disposició de les bigues de fusta de grans dimensions sostenen retrats de grans dimensions, per dibuixar-nos la relació entre ells mateixos i nosaltres com participants exteriors que penetrem al seu entorn.



Silence

Plensa <> MACBA

I acabem fent referència al gran feina que Ferran Barenblit, director del MACBA, i comissari de l'exposició ha fet per presentar a Barcelona.
Una exposició que agrupa obres dels 30 anys de treball de Jaume Plensa, tenint en compte que l'últim cop que es va fer una exposició monogràfica, va ser fa 22 anys a la Fundació Miró el 1996.
Un recull d'obres que posen de manifest la constant transformació de la seva obra, interrogant-se constantment com ja va deixar escrit el 1992 a Firenze II, i que aporta per a cada projecte respostes diferents, materials poc utilitzats, així com idees de silenci contraposades a la música.
En definitiva, una exposició molt recomanable d'un dels grans escultors conceptuals contemporanis, que deixa oberta la porta als interrogants de les seves obres.

Plensa esperant la resposta del públic a la seva exposició


Text: Martí Plana
Fotos: Albert Loaso






Velázquez i el segle d'or

CULTURAPostado por ALBERT LOASO lun, noviembre 26, 2018 16:52:51



Al Caixa Forum de Barcelona, es presenta fins el 3 de març de 2019, l'exposicíó "Velázquez i el Segle d'Or"


Aquesta exposició ha estat possible gràcies al Museo del Prado de Madrid, que seguint una norma pròpia ha deixat per aquesta exposició el màxim de set obres de Veláquez que pot enviar fora del museu, donat que és un dels seus principals actius i la seva demanda per part d'altres museus.


L'exposició a més a més, està complementada per tot d'obres de la mateixa època d'altres autors com Rubens, Ticià, El Greco, Ribera, Antonio Moro, Murillo, Giordano, Brueghel, Guido Reni, Van Dyck, Zurbarán, Claudio de Lorena i Stanzione són la constel·lació d’artistes, l’obra dels quals acompanya les pintures de Velázquez.




Així, la representació del saber, la religió, la reflexió sobre l’art, la cort, la natura morta, la mitologia i el paisatge són els àmbits temàtics que proposa l’exposició per a mostrar aquest ventall temàtic de Velázquez. Per a cada qüestió, un llenç de Velázquez. I al seu voltant, obres d’altres artistes que permeten de comparar la seva feina amb la que feien altres artistes del Segle d’Or de la pintura de l’estat espanyol i també l’europea i que permeten que el visitant situï Velázquez en un lloc més concret.



L'obra de Diego de Velázquez (1599-1660) s'inscriu en un ampli context a causa del caràcter global de la monarquia espanyola, que regnava a la península Ibèrica però també a Flandes, a territoris d'Itàlia i en algunes zones d'Amèrica i Àsia, com a les Filipines. Aquest cosmopolitisme es reflectia en les col·leccions del rei, molt riques en pintures d'artistes d'aquests territoris. És dins d'aquest marc internacional on s'entén millor l'art de Velázquez.



La mostra ens acosta a aquest món de Velázquez a través de set obres del mestre sevillà i cinquanta obres més de grans artistes relacionades amb ell mateix. Obres d'artistes internacionals contemporanis al pintor espanyol ordenades seguint un criteri expositiu temàtic que permet entendre millor l'originalitat de Velázquez com a narrador. Alhora, la mostra possibilita que a cada secció es barregin artistes de procedències diverses, de manera que es trenca, efectivament, la barrera de les escoles nacionals


La mostra ens permet veure de prop la comparativa de cada escola, la seva paleta de colors, la forma de il·luminar un tema, el tractament dels personatges, dels fons de la obra, la fidelitat a cada escena plasmada o la imaginació que cada autor hi aplicava.


En definitiva, una exposició molt recomanable tant pel valor de les obres de Velázquez i els altres autors que l'acompanyen com per descobrir que Velázquez i els altres pintors trobaven la manera de pintar temes lliures buscant la mitologia o les escenes dels artesans o escenes rurals, i les formes d'interpretació de la vida quotidiana.

Redacció





Un segle breu:Col·lecció MACBA

CULTURAPostado por ALBERT LOASO mar, octubre 09, 2018 20:40:19
El MACBA ha iniciat una nova etapa que pretén exposar de forma permanent a la planta primera la col·lecció d'art, que està sota la seva custodia. Que sigui una aposta permanent, no vol dir que les obres no vagin canviant sota noves formes de presentació i ocupació de l'espai.
L'espai només ha permès exposar 137 obres, de les més de cinc mil que hi han als dipòsits del museu. La necessitat de més espai expositiu és incontestable.
Aquesta primera aposta s'acota des de 1929 amb el moment en que es celebra a Barcelona l'Exposició Internacional, fins l'actualitat. La línia cronològica es va desencadenat sala a sala.
Tal com hem dit, aquesta nova forma d'exposició dinàmica, permetrà desplegar de manera canviant al llarg del temps un gran nombre d'obres, amb l'idea d'interpretar cronològicament els moviments artístics i intel·lectuals que s'han anat succeint al llarg d'aquest darrer segle.

Ferran Barenblit, director del MACBA, presentant l'exposició amb els seu equip

De camí a l'exposició


Sala 1 ++++ de 1929 fins la guerra civil
Les primeres dècades del segle XX van ser testimoni d’una ruptura amb les formes d’art establertes i d’una profunda transformació en el camp de la reflexió estètica. La idea d’una avantguarda artística, sumada a valors com la novetat i l’originalitat, van conduir a una experimentació radical amb materials i formes. Entre les principals tendències de l’avantguarda destacaven les que intentaven construir llenguatges artístics de l’universal i l’utòpic a partir d’un enfocament analític de les formes.

Obres d'Alexander Calder, 1931


Sala 2 +++ La guerra civil espanyola; 1936-1939
La guerra civil espanyola (1936-1939) va ser també una guerra d’imatges. Artistes i cineastes es van implicar, a través dels mitjans d’expressió respectius, en la difusió de les diverses ideologies polítiques en joc. Dins el territori fidel al Govern de la República, el disseny de cartells va tenir una rellevància especial. Es va recórrer als llenguatges visuals i tipogràfics més avançats de l’avantguarda internacional per comunicar missatges amb claredat a un públic de masses.

Cartells de la guerra civil


Sala 3 i 4 +++ La postgeurra i final de la Segona Guerra Mundial
Durant els anys posteriors a la Guerra Civil i un cop acabada la Segona Guerra Mundial, els artistes van explorar formes divergents d’abstracció. Articulades sovint com una confrontació entre l’abstracció geomètrica i l’art concret, d’una banda, i una abstracció que explorava la matèria i l’estètica informalista de l’altra, aquestes dues tendències principals també van experimentar diversos graus de proximitat. Malgrat que algunes vessants posteriors d’art concret van seguir el camí de l’abstracció utòpica obert per l’avantguarda internacional, van començar a sorgir en la pràctica artística elements d’organicitat, biomorfisme i gest. De manera semblant, poden detectar-se exemples de formes geomètriques en l’abstracció més material.



Sala 5 +++ Els anys seixanta


Als anys seixanta l’art es va impregnar d’imatges de la publicitat i dels mitjans de comunicació. Els artistes van començar a experimentar amb aquests nous llenguatges visuals, que sovint eren emprats per abordar qüestions polítiques candents i com una via molt efectiva per reclamar llibertat d’expressió.

Les revoltes del maig de 1968 a diverses parts del món, el procés de descolonització, així com els moviments a favor dels drets civils, feministes i pacifistes, van convergir en una època de canvi turbulent i lluita contracultural en el si d’una societat que es transformava i s’enfrontava a les seves contradiccions.

En el cas de l’Estat espanyol, la realitat social i política estava definida per la dictadura franquista (1939-1975) i per una societat conservadora amb una profunda empremta catòlica. Aquest context «gris» (un color que, a més de descriure el sentiment de viure sota la dictadura, era el dels uniformes de la policia de l’època) va suscitar pràctiques artístiques que comprenien des de la denúncia fins a la ironia, un recurs per burlar la censura. A través de la seva obra, els artistes van configurar una iconografia crítica, de vegades remetent a l’estètica del còmic, que coexistia amb els espais alternatius de la psicodèlia.



Sala 6, 7 i 8 +++ Finals del seixanta

Des de 1970 Nova York va esdevenir l’exemple paradigmàtic de morfologia arquitectònica i urbana, que demostrava com els canvis en el teixit de la ciutat n’alteraven la distribució social. A la degradació de les àrees urbanes van seguir les inversions immobiliàries a gran escala i els processos de gentrificació que comporten. Així, els edificis abandonats, l’especulació immobiliària, la impossibilitat de l’espai públic i l’existència dels sensesostre es van convertir en la primera matèria i el tema per excel·lència de la crítica artística compromesa socialment. Les obres d’art soscavaven el discurs oficial del nou 7 urbanisme i la seva concepció de la ciutat, suposadament asèptica i aliena al conflicte.

Sala 9 +++ Els anys vuitanta

Als anys vuitanta, art i activisme van estrènyer la seva relació. Els artistes van crear obres radicalment vinculades al carrer o a qualsevol domini fora de l’estudi, expressant-se a través del grafiti, el còmic o l’encartellada sense permís. En paral·lel a l’avanç del feminisme, l’antiracisme, els drets de gais i lesbianes i les polítiques de la identitat, es van desenvolupar formes artístiques i d’activisme que abordaven qüestions concretes com la crisi de la sida. Altres aspectes que van ser blanc de les crítiques de l’art activista van ser l’expansió del neoliberalisme, les polítiques econòmiques de lliure mercat i les intervencions neocolonials.

Jean-Michel Basquiat, Self-portrait, 1986



Sala 10 +++ Els anys noranta

Mentre les polítiques de la identitat continuaven influint l’art en començar la dècada dels noranta, quan encara es negociava el llegat del minimalisme i la seva tendència a defugir tot el que fos personal, els artistes van començar a treballar amb escenografies i instal·lacions a gran escala d’una manera que, malgrat les referències al minimalisme, explorava temàtiques d’un alt contingut personal o polític. Les al·lusions al cos sovint s’expressaven a través de la seva absència, o mitjançant attrezzo, pròtesis i accessoris que servien per modificar-lo, o mitjançant mobles o altres objectes que podien substituir-ne una part o el cos sencer


Juan Muñoz, The Nature of Visual Illusion, 1994-1997

Sala 11 +++ L'art més recent

L’art més recent s’ha centrat en la crítica de les relacions econòmiques regides pel neoliberalisme i la globalització i, simultàniament, ha examinat les relacions humanes dominades per la geopolítica i les desigualtats en la distribució del poder. Dins la nostra economia transnacional, el mar obert constitueix un espai econòmic per a la mobilitat de mercaderies, però és també un espai en disputa on es desenvolupa un tens debat social i polític. Si les mercaderies viatgen lliurement en vaixells de càrrega, les persones veuen restringida la seva mobilitat encara que siguin víctimes de persecució i violència. Es perfila un rígid contrast lingüístic i conceptual entre els qui són considerats migrants econòmics i els refugiats.



Text: Marti Plana i MACBA
Fotos: Albert Loaso




GALA SALVADOR DALI, AL MNAC

CULTURAPostado por ALBERT LOASO mié, septiembre 26, 2018 17:43:35
El Museu Nacional d'Art de Catalunya MNAC, presenta l'exposició: Gala Salvador Dalí.
Es tracta de la primera exposició internacional dedicada a Gala, musa i creadora que treballa amb Dalí i una figura clau de les avantguardes del segle XX.
L’exposició desvetlla els canvis en la imatge de Gala a través de les seves diferents performances, reflectides pels pinzells de Salvador Dalí, i permet també seguir l’evolució del pintor gràcies a un important conjunt d’olis i dibuixos.

La mostra descobreix una Gala que es camufla de musa mentre construeix el seu propi camí com a artista: escriu, realitza objectes surrealistes i decideix com vol presentar-se i representar-se, a més de convertir-se en essencial en el desenvolupament artístic de Dalí, amb qui conforma un tercer personatge que el pintor mateix admet amb una doble signatura: Gala Salvador Dalí.

L'exposició ens presenta diversos punts pels que va transitar Gala amb o sense Dalí, convertint-se un personatge propi que volia el seu propi espai, per això el castell de Púbol es convertí en la seva fortalesa, tant física com intel·lectual, amb habitacions pròpies per on transitar la seva vida, amb Dalí o sense ell.

Es presenten diversos temes al voltant de Gala, que són els que ella es presenta davant nostra, amb tota la subtilesa d'una musa o d'una companya en el esdevenir del món surrealista la costat de Dalí.

- Una habitació pròpia a Púbol
- Púbol: finalment, la casa de Gala
- El mirall de la dandi: la col·lecció i la imatge
- Rebobinant la història: a l’encontre de Gala Éluard
- Gala Dalí: l’autoria compartida
- La mirada de la dandi: Autoretrats i autobiografies


Resum d'alguns de les pintures de Salvador Dalí, presents a l'exposició.


La Madona de Portlligat. 1949

Projecte de decoració del sostre de la Sala dels Escuts del Castell de Púbol. 1969

Galatea en creació. 1954
Retrat de Gala amb símptomes rinoceròntics. 1954

Dalí d’esquena, pintant Gala d’esquena, eternitzada per sis còrnies virtuals provisionalment reflectides a sis miralls vertaders. 1972-73

El concili ecumènic. 1960 (detall)


El concili ecumènic. 1960

Max Ernst - Il ne faut pas voir la réalité telle que je suis. 1982

Naixement dels desitjos líquids. 1932

Peces del vestuari de Gala, amb dissenys de Christian Dior i un vestit dissenyat per Dalí (segon per l'esquerra)


Icona de Sant Nicolau, que recorda els orígens soviètics de Helena Dmitrievna Diakonova, Gala, (Kazán, 1894 – Portlligat, 1982)


Aquest és un recull de les 315 pintures, dibuixos, fotografies i documents relacionats amb Gala, incloses les fulles manuscrites del seu projecte autobiogràfic, conjunt de cartes, postals i llibres, a més de vestits i objectes del tocador personal de Gala.

Una dona que va marcar l'esperit d'un jove Salvador Dalí, i que fins el final van restar junts en una simbiosis en que la dona inspira, fa crèixer i millora al geni.

Text: Marti Planas
Fotos: Albert Loaso




30 ANIVERSARI DE VISA POUR L'IMAGE

CULTURAPostado por ALBERT LOASO jue, septiembre 20, 2018 21:18:30



VISA POUR L'IMAGE, és un certamen anual que des del 1989, presenta a Peprinyà els treballs seleccionats dels foto-reporters al voltant del món. Aquest any s'ha volgut celebrar els 30 aniversari d'aquest certamen.
I per celebrar-ho l'equip que habitualment selecciona els treballs que els fotògrafs de tot el món els hi envien, han seleccionat els que per a ells són les millors fotografies de diverses èpoques.

Obama es pren un petit descans abans d'entrar en escena. És el segon o tercer discurs del dia. Muscatine, Iowa, 2007
Foto: Callie Shell / Aurora per TIME

Sis marines americans pujan la bandera dels USA per segon cop al cim del mont Suribachi a Iwo Jima. Tres d'ells van caure en combat i no van veure mai la fotografia. 23 gener 1945
Premi Pulitzer de fotografia, 1945 Joe Rosenthal /AP

´Les autoritats a Lomé van interceptar un carregament de marfil, provinent d'una massacre d'elefants a Dzanga, a la República Centroafricana, el 2013. Lomé, Tongo, 2015
Foto: Ben Stirton per National Geography Society

Sedija Katica, que va perdre les dues cames desprès de tocar una mina anti persona, juga amb la seva filla Amra de 5 anys, prop de l línia del front. Sarajevo, 1994
Foto: Tom Stoddart

Venus, Manhattan, 1993
Foto: Scott Thode

Una mare i la seva filla passen davant de les restes d'un cotxe tirotejat, que ha fet un mort i un ferit. Barri de Wardhigley, sud de Mogadiscio, 27 de febrer de 2015
Foto: Mohamed Abdiwahab /AFP


Un gat de religió indeterminada fuig dels combats entre cristians i musulmans. Centre de Beirut, Líban, febrer de 1984
Foto: Patrick Chauvel


Corea, desembre 1950
Foto: David Douglas Duncan


La sortida de la Casa Blanca del president Nixon l'endemà de la seva dimissió, 9 d'agost 1974
Foto: Jean -Pierre Lafont

Cavall i genet cosacs a la riba del riu Don al capvespre. Aquests cosacs van colonitzar les valls del riu Don als segles XVI i XVII
Foto: Gerd Luwig




La cocina de Picasso

CULTURAPostado por ALBERT LOASO vie, julio 20, 2018 13:46:52


La cocina de Picasso, es una exposición presentada por el museo Picasso de Barcelona, que podrá visitarse hasta el próximo 30 de septiembre.
De hecho, que coincida con el período veraniego no es de extrañar, dado que la mayoría de visitantes provienen de otros países, y aprovechan las vacaciones para visitar este museo.
Los comisarios de la exposición son: Emmanuel Guigon, Androula Michael y Claustre Rafart i Planas.
Esta exposición ha querido incidir en la interpretación e interrelación de la comida, de la cocina, el cesto de la compra, con la visión del artista en innumerables obras que nos permiten ver su prolija producción en torno a esta temática.
La exposición se presenta en nueve salas, y en cada una de ellas, se nos centra en torno a determinadas premisas, vamos a ver resumidos estos temas:

1 - La cocina catalana

En 1899 Picasso comenzó a frecuentar la taberna Quatre Gats, en la calle Montsió de Barcelona, activa entre el 12 de junio de 1897 y el 26 de junio de 1903. Sus impulsores fueron Miquel Utrillo, Santiago Rusiñol, Ramon Casas y Pere Romeu.
El encargado, Pere Romeu, no tardó en fijarse en Picasso, a quien encargó varias tareas gráficas, como el menú y el cartel del plato del día. El grafismo de la taberna era casi exclusivo de Ramon Casas.

Opisso i els quatre gats (en primer plano, el encargado Pere Romeu, se puede ver a Picasso, Ramón Casas y otros artistas y mecenas)


Cartel de títeres en els quatre gats, espectáculo que a diario tenía mucho éxito

Ramón Casas y Pere Romeu en bicleta, cuadro que presidía els Quatre Gats


Naturaleza muerta (1901)

2- La cocina cubista

«¿Qué puede haber más familiar para un pintor, para pintores de Montmartre o de Montparnasse, que su pipa, su tabaco, la guitarra que cuelga sobre el diván o el sifón puesto encima de la mesita de café?» Así se expresa Picasso a propósito de la iconografía del cubismo, nacido en el bar y en la cocina.


El restaurante (1914)

Zumo, bol y limón (1907)

La alimentación y todos los objetos y espacios relacionados con ella son elementos de desacralización de la pintura y la escultura: dan valor a las acciones corrientes y arraigan el arte de Picasso en el «sabor de lo real».

3- Utensilios de cocina

Los objetos, según Picasso, son los vehículos de su pensamiento. En un destello, capta su capacidad de evocación. Un cucharón, por su forma redondeada, puede «significar» la cabeza de un personaje.


Cabeza de mujer 1929-1930

Figura (1935)

Gracias al potencial sugestivo del objeto de acuerdo con el contexto de su uso, Picasso juega con las combinaciones de la metamorfosis.

4- Las palabras de la cocina

Fragmentos de poemas de Picasso

«Fíjese, en esta naturaleza muerta he puesto un manojo de puerros. Pues bien: lo que me gustaría es que mi lienzo oliera a puerro.» (29 de junio de 1945)

“ya no puedo más de este milagro que es el no saber nada en este mundo y no haber aprendido nada sino a querer las cosas y comérmelas vivas y escuchar su adiós" «la lista de la compra solo se alarga a partir de ese momento sin la inevitable pausa en la mesa a la hora del almuerzo para poder escribir sentado en medio de tantas hipérboles que se mezclan con el queso y el tomate» (12 de noviembre de 1935)

«fandango de lechuzas escabeche de espadas de pulpos de mal agüero estropajo de pelos de coronillas de pie en medio de la sartén en pelotas puesto sobre el cucurucho del sorbete de bacalao frito en la sarna de su corazón de cabestro» (15-18 de junio de 1937)

«qué orgía de farolillos en la sartén» (20 de marzo de 1938)

«si la vida hierve en la gran sala de fiestas del olor de las coles su cocido de esperanzas» (3 octubre de 1936)

«juego de parábolas diversión de las hipérboles aceite puro de oliva garantizado sin mezcla mandarinas naranjas peras gris azul cerúleo verde manzana» (20 de febrero de 1937)


5- Cocina y penuria en tiempo de guerra

Replegado en Royan en el momento de la declaración de guerra en septiembre de 1939, Picasso se quedará allí cerca de un año. El pintor instala su estudio en el piso de arriba de la villa Les Voiliers, situada en el frente marítimo, desde donde pinta el Café de Royan (fechado el 15 de agosto de 1940). El 25 de agosto de 1940 Picasso llega a París, donde, mientras dure la ocupación, permanecerá refugiado en su estudio de Grands-Augustins. Picasso trata de adaptarse a los tiempos de guerra, hecho que se refleja en su pintura. Decoración, muebles, utensilios y comida —en suma, todos los ingredientes relativos a la cocina— se diseminan en sus bodegones: tarros y fruteros, pescados y crustáceos, morcillas y alcachofas, cuchillos y tenedores, mesas y sillas, mantel a cuadros azules y planta de tomates del estudio. Todo tiene un aire destartalado y caótico, donde uno come lo que se trae. Es también la encarnación de una abundancia fabulosa en tiempos de carestía, aunque esta ostentación del consumo se formula como un desafío a las penurias de la época. «¿Lo ves? También una cacerola puede gritar… Todo puede gritar», le dice a Pierre Daix.



Niño con langosta (1941)

El bufé de Le Catalan
El 30 de mayo de 1943 Picasso pinta dos versiones de El bufé de Le Catalan. Este restaurante regentado por un catalán llamado Arnau se convirtió en la cantina de Picasso, que llevó a varios de sus amigos, entre ellos a Georges Hugnet (que se erigiría en su cronista), Paul y Nusch Éluard, Dora Maar, Pierre Reverdy, Óscar Domínguez, Michel Leiris y Zette, Léon-Paul Fargue, Jacques Prévert, Apel·les Fenosa y algunos más.

La cocina (1948)

6 - Frutos del mar

Las sepias, las murenas, los erizos, los pulpos... Prenden a los centauros con cadenas de algas. Los limones emergen de la espuma. Venus dormida asciende hasta el mercado. Compra queso de cabra, aceite, pan y vino. — Rafael Alberti. «Picasso Antibes La Joie de vivre»

Naturaleza muerta con erizos de mar

Naturaleza muerta con puerro y pescado

7- De la tierra, del agua del fuego

Tierra, agua y fuego son los ingredientes imprescindibles de la cocina y de la cerámica, actividades ligadas al origen de la humanidad. En 1946 Picasso visitó el taller de cerámica Madoura, en Vallauris, propiedad de Suzanne y Georges Ramié, y al año siguiente regresó con unos proyectos modestos. Fue el inicio del Picasso ceramista.

Corrida de toros y pez (1957)
[Picasso] acababa de filetear un lenguado à la meunière con una precisión casi quirúrgica, y agarró la espina para rebañarla. Parecía que estaba tocando la harmónica; y le hicieron esta fotografía sin importarme lo más mínimo que tuviera la mirada perdida […]. Cuando hubo terminado, Picasso dejó la espina en el plato, se fue por el pasillo de la entrada de la casa y volvió con un fragmento de arcilla de alfarero tierna. Se había comido el lenguado, pero pensaba inmortalizar su espina.*
David Douglas Duncan


Naturaleza muerta con tres peces (1957)

Picasso en la Californie 1957. David Douglas Duncan

Butifarra y huevos (1951)


8- La cocina al aire libre

«Cuando veo el Déjeuner sur l’herbe, pienso: “Dolores para el futuro.”» Así se expresa Picasso, que mantiene con la obra de Manet un diálogo constante. El artista renueva paralelamente su interés por el aire libre, ya sea el del campo o el de la orilla del mar. Comer al aire libre no deja de recordar a Picasso la vida sencilla del campo: el de la España que persiste en su recuerdo y el del sur de Francia, donde vive.

Le Déjeneur sur l'herbe según Manet (1960)


9- Las recetas de la estampa

Picasso amó el grabado y la litografía. No en vano dedicó setenta años de su vida a las artes gráficas.
Trabajó las técnicas de grabado y estampación tradicionales. En el transcurso del proceso creativo, el grabador exploraba los procedimientos, las recetas químicas y las operaciones necesarias y llevaba a cabo constantes reinvenciones. Su obra gráfica comenzó como tanteo para luego convertirse, en numerosas ocasiones, en una reinvención. El Picasso gráfico, como el cocinero, experimentaba sin parar, y de esas investigaciones nacieron recetas particulares en algunas de las técnicas que trabajó, como por ejemplo el grabado sobre linóleo.

Naturaleza muerta con copa bajo la lámpara (1962)

Visitante veraniego, en la exposición

El museo Picasso nos brinda la oportunidad de conocer las muchas cocinas de Picasso, desde la comida a devorar los materiales del prisma artístico, los materiales, los conceptos.
Picasso se engulle lo que le rodea en la vida cotidiana y lo convierte en un nueva comida para el público que no cesa de masticar y digerir las obras que tan generosamente crearon su boca, sus manos, su instinto depredador y sobre todo el instinto creativo.


=====================================================


Todos los derechos reservados. Sucesores Picasso





Antoni Tàpies. Biografia política

CULTURAPostado por ALBERT LOASO jue, junio 14, 2018 13:31:34
Antoni Tàpies. Biografia política; és una exposició que presenta la fundació Tàpies a Barcelona, fins 24 de febrer de 2019. L'exposició ha estat comissariada per Carles Guerra, actual director de la fundació. Amb la resta de l'equip, amb la recerca de Glòria Domenech, Núria Homs, i Marta Perarnau, i la coordinació de Núria Homs, han aconseguit portar des de molts punts del món, una col·lecció d'obres i documents gràfics que ens relaten la biografia política d'Antoni Tàpies que va de 1977, i amb final al 1946.

Jesús Marull i Carles Guerra (d'esq. a dreta), presentant l'exposició

Hem escrit bé les dues dates, donat que l'esperit de compromís polític va anar a intervencions tant escrites com artístiques amb més entusiasme a l'inici de la transició que a la post guerra, a on les condicions de creació i expressió eren molt reduïdes.

Carles Guerra, comissari de l'exposició

El seu esperit de compromís polític va estar centrat en tres punts; la resposta a la lluita per les repressions franquistes, les penes de mort i el reconaixament de país.

L'inici del fil cronològic arrenca l'any 1977, quan Tàpies escriu les seves memòries, iniciades a la sortida de la caputxinada el 1966.Tàpies viu immers en la Barcelona de la post guerra, quan la ciutat ha estat destruïda pels bombradetjos de l'aviació italiana.

En el seu discurs polític Tàpies no vol jugar cap paper polític ni sindical, però sí que vol marcar amb una relació ostensiva entre els fets relatats i les obres.

10 instants de la biografia política

La creu. El signe de la creu apareix de bon principi a l’obra de Tàpies. En el context dels anys que segueixen a la Guerra Civil Espanyola s’establirà una connexió evident amb els paisatges de la mort i els cementiris. El fet és que Tàpies assimila aquest signe a la seva identitat com a artista. La signatura personal de Tàpies acabarà per confondre la T inicial del seu cognom amb el signe de la creu. Aquesta icona estarà present al llarg de tota la seva trajectòria sense que mai s’hagi pogut adscriure a un significat inequívoc.

L’abstracció matèrica. L’any 1958 Tàpies obté el premi Carnegie. Des d’aleshores gaudirà d’un ressò internacional que afavorí la circulació de la seva obra. Aquesta mena d’abstraccions, sovint descrites com murs anònims, consolidaran la imatge de Tàpies entre els representants de l’art modern. Aquest mateix any obtingué un reconeixement unànime a la Biennal de Venècia, coneix Marcel Duchamp i és retratat per Ugo Mulas, el fotògraf que desvetllarà el modus operandi d’un altre artista com Lucio Fontana. Poc després, el 1961,



Tàpies serà fotografiat per Hans Namuth, el fotògraf que va donar a veure els procediments poc ortodoxos de la pintura de Jackson Pollock. Tot i que el treball amb les matèries s’havia encetat l’any 1954, ara és quan la identitat pública de Tàpies assoleix un relleu insòlit.

Feixisme (1950-51)




Llençol amb signatures de diverses persones (1974)

Documenta 3. Tàpies va ser invitat a participar en la darrera Documenta organitzada per Arnold Bode l’any 1964. La invitació insistia a contribuir amb una gran pintura que resumís l’aportació de cada artista. Però Tàpies hi va participar amb vuit obres, tres de les quals són aquests grans formats realitzats entre 1963 i 1964 al nou estudi del carrer Saragossa a Barcelona que l’arquitecte J. A. Coderch havia construït per a ell. Malgrat la força d’aquest conjunt, les tres obres mai han estat considerades un tríptic. De fet, cadascuna d’elles va ser adquirida per col·leccions de museus diferents a Europa. Més de cinquanta anys després d’exposar-se a Kassel les podem tornar a contemplar penjades totes tres sobre una mateixa paret i en el mateix ordre. La restitució d’aquest conjunt ens permet reviure la potència estètica d’un Tàpies que ha estat disseminat com a efecte del seu èxit.



Relleu negre per a Documenta
Gran tela grisa per a documenta

Ocre per a documenta. Obra restaurada per aquesta exposició, i que acompanya les altres dues des de 1963
Les tres obres de la Documenta de 1963

Imatge de la documenta de 1963, amb les tres obres


A partir de la Caputxinada
. L’any 1966 Tàpies participa en la tancada que té lloc al Convent dels Caputxins de Sarrià on es convoca l’Assemblea Constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. Aquest fet i altres van empènyer Tàpies envers una militància a favor de les llibertats democràtiques. Tot i que la pintura moderna de la qual Tàpies n’ha estat un representant ferm feia fora qualsevol mena de contingut literari o narratiu, aquests esdeveniments de caràcter polític sovint es converteixen en una referència que malgrat tot no es presenta de manera concloent ni evident. Una pintura com la titulada 7 de novembre (1971) evoca la trobada de les forces antifranquistes a l’església de Sant Agustí en aquella mateixa data, amb la voluntat d’acabar amb la dictadura i obrir un camí de transició amb un programa de mínims, que va cristal·litzar en la consigna “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. L’obra, que habitualment penja al Parlament de Catalunya, ha esdevingut un objecte de caràcter commemoratiu que no obstant segueix clamant per la seva autonomia com a obra d’art.


7 de novembre de 1971. Emplaçada al Parlament de Catalunya


Quadres d’història. La relació entre la pintura i els fets històrics ha estat sovint representada pel gènere del quadre d’història, aquell que relata fets als quals cal concedir una imatge per tal de ser debatuts i recordats. Que Tàpies pintés teles com A la memòria de Salvador Puig Antich (1974) o Composició amb números (1976) al voltant de fets com l’execució del jove militant que dóna títol a la primera obra o la mort d’Oriol Solé Sugranyes, del qual no en queda rastre o evocació al títol de la segona, no permet afirmar que estiguem davant de quadres d’història en el sentit més estricte del terme. Ans al contrari, ens recorda la relació ostensiva entre uns fets i una obra, una relació que l’artista interpreta com a més productiva i eficient que la del monument que al·ludeix de forma explícita els fets referits.
Aquest tipus de construcció memorialística recrea una relació contingent entre les formes triades per l’artista i el significat que els espectadors atorgaran en cas de vincular-les als fets esmentats. Fins i tot, l’artista està subjecte a aquesta lògica. Tàpies recorda que A la memòria de Salvador Puig Antich “el tenia pràcticament acabat” quan es va assabentar de la seva mort. “Llavors, tremendament impressionat, vaig introduir-hi algun element important, així com l’endreça a la part superior de l’obra que fa de títol”.

A la memòria de Salvador Puig Antich (1974)


T de Teresa
.

Les dues sèries de dibuixos que formen aquest bloc, Sèrie Teresa (1966) i Cartes per a la Teresa (1974), despleguen un llenguatge privat. La destinatària d’aquests missatges és l’esposa de l’artista, a qui Tàpies s’adreça mitjançant referències a l’àmbit familiar, la domesticitat pròpia de la parella, la intimitat i l’erotisme. Però en aquest espai privat també hi cap la política. Atès que a l’esfera pública les expressions de compromís polític no eren possibles, la intimitat es converteix en el refugi de l’acció política. Aquestes sèries són alhora un repertori formal del Tàpies més madur de finals de la dècada de 1960 i principis de la de 1970.


T de Teresa


Matèries en forma de...
Després que Tàpies assolís una extraordinària reputació com a pintor de matèries i que aquestes fossin vinculades indistintament a l’abstracció, a l’informalisme i a l’ art autre , les anomenades matèries van adoptar un aspecte figuratiu. La matèria de Tàpies remet a cossos i objectes que tot i el naturalisme aparent de la pintura desafien la identificació com a objectes de la realitat. La relació entre el títol d’aquestes obres i allò que suposadament representen està subjecta a la mateixa contingència que caracteritzaven algunes obres de Dadà, on el títol i el contingut de l’obra no mostraven cap correspondència. Aquesta manca de correlació continua sent d’interès per a Tàpies i expressa el seu vincle intacte amb la tradició de l’avantguarda.

Sèrie Història Natural. Des de finals de 1950 i fins al juliol de 1951 Tàpies resideix a París. Allí assistirà al debat que qüestiona el realisme socialista i l’oposa a una abstracció, que l’artista jutjarà més aviat inofensiva. També és l’època en què Cabral de Melo ha introduït Tàpies en les lectures del marxisme. La Sèrie Història Natural que evoca la sèrie homònima de Max Ernst malda per presentar una història de la injustícia sostinguda per relacions socials, al capdavall naturalitzades com un ordre jeràrquic i natural.


El toro. Un gran nombre de pintures realitzades durant l’any 1951 estan protagonitzades per la figura del brau. En una de les primeres lectures, el crític d’art Juan Eduardo Cirlot l’identificava amb un animal mitològic. Però les referències a la poesia de Pablo Neruda, Miguel Hernández, Federico García Lorca i Rafael Alberti guanyaran protagonisme i pes.
L’any 1952 la pintura titulada Homentage a Federico García Lorca (1951) va ser censurada, molt probablement arran del títol que retia homenatge al poeta màrtir, tot impedint la seva exportació per ser mostrada a l’exposició del premi Carnegie als Estats Units.


Porta metàl·lica i violí. Aquesta obra va ser concebuda l’any 1956 per als aparadorsnadalencs de la botiga Gales situada al passeig de Gràcia de Barcelona. Fins a l’any 1973 no torna a aparèixer i ho fa a través d’una fotografia de Lee Miller que mostra a Tàpies treballant a l’estudi amb una nova versió de Porta metàl·lica i violí. La desaparició d’aquesta obra durant gairebé vint anys en els quals predominaren les pintures matèriques i la seva reaparició en un moment en el qual Tàpies concedeix un paper destacat als objectes ens parla de com l’artista gestiona les seves troballes. Tot i que la porta metàl·lica i el mur coexistien a principis de la dècada de 1950 en un repertori on la poètica del carrer era palesa, la identitat de l’artista va quedar fortament associada a les pintures matèriques, gairebé amb exclusivitat.


Porta metàl·lica i violí (1956, revisió 1973)

Les obres, aquí recollides, tenen una relació ostensiva amb els fets relatats, tot queda en mans de l'espectador, donar-li el valor artístic i històric del moment viscut per l'artista.


Text: Marti Plana i FT
Fotos Albert Loaso






Siguiente »