Europea Presse

Europea Presse

Europea Presse

La agencia que vive las noticias

Mercè 2017

CULTURAPostado por ALBERT LOASO lun, julio 17, 2017 22:50:15

La festa de la Mercè d’aquest any començarà el divendres 22 de setembre amb el Pregó que obre com cada any la celebració de la Festa Major de la ciutat, i finalitzaran el dilluns 25 de setembre amb el Piromusical.


Javier Mariscal signa el cartell de la Mercè 2017


El dissenyador i dibuixant Javier Mariscal signa el cartell de les festes de la Mercè en l'any en què es commemora el vint-i-cinc aniversari dels Jocs Olímpics del 1992.

La Mercè d’enguany, està representada per un personatge femení nascut de la ment de Javier Mariscal. El que va ser el pare de Cobi, la mascota olímpica de 1992, torna a crear un símbol per a la ciutat, aquest cop un cartell de la Mercè que representa una noia de barri dotada d'uns atributs cent per cent barcelonins: des d'un pentinat amb el perfil del Tibidabo a un tatuatge amb la imatge de l'estàtua de Colom.

La Mercè imaginada per Mariscal porta un collaret que fa referència a la necessitat de reciclar i unes ulleres de sol que fan de plaques solars. I és que aquesta Mercè de barri no només al·ludeix a la descentralització de la Festa major de Barcelona, sinó que ens recorda també la necessitat imperativa de protegir el medi ambient i convida els ciutadans i les autoritats barcelonines a recolzar totes aquelles iniciatives que facin de Barcelona una ciutat sostenible.

MUSEU DEL FFCC DE VILANOVA

CULTURAPostado por ALBERT LOASO mié, marzo 08, 2017 13:03:50
El museu de ferrocarril de Vilanova i la Geltrú, pertany a la categoria d'equipaments culturals de la ciència i la tecnologia de Catalunya des de 1996.
Ubicat al costat de l'estació de passatgers de Vilanova, aprofita el vell dipòsit amb rotonda circular per exposar tota mena de locomotores des de l'època del vapor, el dièsel i les elèctriques.


Imatge del dipòsit de locomotores de vapor, que va ser clausurat el 1967 i va obrir de nou el 1990 com a museu.


Des d'aleshores al museu ha passat per diverses etapes de gestió, el 1990 com Museu del ferrocarril de Catalunya i el 1992 la Fundación de los Ferocarriles Españoles es fa càrrec de la col·lecció.

ÈPOCA PRIMITIVA i VAPOR
Al museu hi podem admirar la locomotora de vapor més antiga d'España, la rèplica de la que va circular per primer cop a la Península el 1848, construïda el 1948 amb motiu del centenari de la línia Barcelona a Mataró.
L'altre peça extraordinària és la locomotora Martorell, fabricada al 1854 i que és una peça original i que segueix ensenyant-nos la seva fortalesa amb més d'un segle de presència.







LA HISTÒRIA DE TALGO
Cal mencionar en especial, l'apartat dedicat a TALGO incorporant una composició del TALGO II, que va ser la primera rama a circular a Espanya amb la tecnologia de l'enginyer Goicochea. Aquesta rama va ser fabricada i importada d'Estats Units el 1950. Donava servei a la línia Madrid- Hendaya.


Detall de la composició TALGO II estacionada al museu i sistema de rodatge entre vagons.


La nova tecnologia TALGO va permetre que els cotxes de ferro amb boggies molt pesats, passessin a tenir amb la tecnologia de TALGO una estructura molt lleugera , un punt de gravetat més baix i un sistema de rodatge entre vagons, que assegurava la seva continuïtat fins i tot en cas de descarrilament. La primera composició TALGO II arribava a la velocitat de 120 Km/h, una fita que en la època de la post guerra era tota una novetat en la RENFE d'aquells anys.

Al costat de la composició esmentada hi ha un vehicle TALGO, reconvertit en sala audiovisual amb la història gràfica i fílmica de la companyia.

ALTRES INSTAL·LACIONS
Al museu hi poden trobar no tan sols locomotores i vagons d'època, també podem admirar bonics exemples de l'arquitectura ferroviària com els dipòsits d'aigua, els dipòsits de locomotores, la gran rotonda de vies, i el propi edifici del museu a on tenen antics comandaments d'enclavaments manuals, exposicions de vestuaris, i altres materials.


El museu és molt recomanable tant per famílies com grups escolars, i per suposat pels amants d'aquest món ple de màgia del viatge en ferrocarril, dit d'altre manera, el món circulant per la finestra d'un vagó de tren.

TEXT i FOTOS: ALBERT LOASO



ORIOL VILANOVA. DIUMENGE

CULTURAPostado por ALBERT LOASO lun, febrero 27, 2017 19:24:09
Exposició d'Oriol Vilanova a la Fundació Tàpies fins el 28 de maig de 2017

Unes 27.000 postals han pres literalment les parets de la planta baixa i el primer pis de la Fundació Tàpies, amb l'exposició a forma de pell de serp, que Oriol Vilanova ha anat col·leccionant diumenge rere diumenge.
N'Oriol ha despullat tot l'interior de l'espai i ha vestit les parets per donar-lis una nova funció, com una massa que escapa al clixè, una altre percepció de la imatge. Intervencions que juguen amb la llum, l'arquitectura.
Muntatge conceptual a les parets de la Fundació

Presentació de l'exposició amb Carles Guerra, Núria Oms, Xavier Casas i Oriol Vilanova (d'esq. a dreta)

Durant els últims anys l' Oriol s'ha passejat pels mercats de puces dominicals per diverses ciutats europees, com Brusel·les (a on resideix), Barcelona, Praga, i ha anat comprant targetes postals utilitzades, que més li han agradat. Totes tenen un relat, una història, però ha quedat amagada per la imatge que hi al seu front.




Des de Brusel·les l'Oriol va anar preparant aquesta exposició, marcant la posició de cadascuna, fent que les imatges es converteixin en taques de color en uns casos, en una repetició de la mateixa imatge o simplement, barrejades.
Al muntar-ala ha destacat dos punts, la imatge més repetida, que és una postal del Museu de Cera de Barcelona, que l'ha trobada per tot Europa, o la imatge més insòlita i poc entenedora, una postal d'un petit parc d'Almeria.

La imatge més repetida, del Museu de cera de Barcelona

Conceptualment, per l'Oriol es tracta d'omplir l'espai, donar contingut a l'espai i complementar l'arquitectura, com exemple al primer pis ha afegit tres columnes falses.



Com homenatge a a quests mercats de puces el dia 11 de març hi haurà unes parades de venda de postals dels Encant de Sant Antoni, dins de la Fundació.



Text i fotos: Albert Loaso



PICASSO I EL ROMÀNIC AL MNAC

CULTURAPostado por ALBERT LOASO sáb, febrero 04, 2017 21:09:10
Picasso, un artista extraordinari, amb moltes facetes i variades expressions de l'art al llarg de la seva vida, va tenir dues trobades amb l'art rmànic.
La primera fou en un viatge a la població de Gósol, al Berguedà, que Picasso va fer amb la seva companya Fernande Olivier. Van estar-hi dos mesos i mig, després de fer un llarg i complicat viatge des de Barcelona, als peus del Pedraforca i a lloms de cavalleries des de Berga.



Mare de Déu de Gósol S. XI

Fou una estada molt fructífera, no tan sols pel nou tractament dels colors ocres en les obres que va pintar, també per l'art romànic que va veure i apreciar en l'església, a on hi era la mare de Déu de Gósol, actualment al MNAC.

I al setembre de 1934, moment en que Picasso amb 52 anys visità per primer cop el Museu d'Art de Catalunya. Aquesta visita va ser poc abans de la inauguració del museu, i va quedar captivat per la col·lecció d'art romànic.

Amb motiu d'aquella visita, el MNAC ha portat a terme l'exposició "Picasso i el romànic". L'exposició ens revela a través de la visita paral·lela de les obres de la col·lecció de romànic del museu, amb diferents obres del pintor, amb obres procedents del Mussée national Picasso-Paris.

Vegem la classificació i relacions de l'exposició:

PRIMITIVISMES
Picasso romànic gira sobre tres eixos temàtics. El primer d’aquests eixos explora els primers contactes de Picasso amb el romànic i especialment es centra en les obres realitzades el 1906 i 1907, i la seva estada a Gósol. La talla de la Mare de Déu, que avui forma part de la col·lecció del museu, es trobava llavors a l’església de Gósol. Picasso fa aquest viatge en el moment que la seva obra experimenta un retorn a un cert primitivisme, com a reacció contra l’anomenat període rosa anterior, que llavors ell mateix qualifica de «sentimental».



Absis de Sant Pere d'Urgell. Segona quart del segle XII.

Gran banyista. Paris, 26 de maig de 1929

Lapidació de Sant Esteve. Cap a 1100

Bust d'home (estudi per les Demoiselles d'Avignon)
Paris, primavera de 1907

Estudi de cap per a Nu amb tovallola. Paris, tardor de 1907



Baldaquí de Tost. Cap a 1220


Petit nu assegut. Paris, estiu de 1907

CRUCIFIXIONS
La violència inherent a les crucifixions i a les decapitacions es fa palesa en determinats moments de la creació picassiana, escenes també presents a la iconografia medieval.
La figura de Crist crucificat esdevé en els darrers dibuixos un conjunt d’ossos concatenats, una iconografia molt representativa del període surrealista de l’artista. Encara que no es pugui parlar de cap mena d’influència directa ni indirecta, és impressionant comprovar com aquestes crucifixions [des]articulades de Picasso es relacionen amb les crucifixions articulades del romànic. Aquestes alteracions fisonòmiques, amb l’efecte de traslladar la convulsió dels cossos, es fan més explícites encara a les escenes de decapitació, de gran violència visual.

La Crucifixió. 4 d'octubre 1932

Davallament de Santa Maria de Taüll. Segona meitat S. XII - S. XIII



La Cruxifició. Setembre 1932

Davallament de Santa Maria de Taüll. Segona meitat S. XII - S. XIII


ROSTRES
La distorsió de la figura humana, sobretot en el tractament dels rostres, és una constant de Picasso i amb diverses variants. Assoleix un dels moments àlgids durant la Segona Guerra Mundial, durant el seu exili a la localitat francesa de Royan.


Cap de dona

El petó

Cap de dona. 1943


CRANIS

La mort és un dels grans temes transversals de l’obra picassiana, present des dels seus inicis fins als darrers autoretrats, en què es mostra com una calavera. Però la presència simbòlica de la mort a la seva obra es desplega en diverses variants: com a evocació de la pèrdua, com a pressentiment de futur o directament com a realitat viscuda.

Cap de cabra. 1951

Vanitas. 1946

Majestat Batlló. Mitjan S. XII

Biga de la Pasió. S. XIII

Text. Albert Loaso i altres
Fotos: Albert Loaso






1989. Después de las conversaciones de Argel. Delirio y tregua

CULTURAPostado por ALBERT LOASO mié, enero 11, 2017 13:43:13

1989. Después de las conversaciones de Argel, Delirio y tregua, es una exposición Caso de estudio incluida en el proyecto Tatado de Paz de San Sebastián 2016, Capital Eurpea de la Cultura, y tiene lugar en Atrium, Vitoria-Gasteiz, y en la Fundación Tàpies, Barcelona





"El cese definitivo de la violencia armada" decretado por ETA el 2011, es la referencia más reciente y cercana a al voluntad de poner fin a un período histórico marcado por la violencia. Los intentos anteriores para iniciar un proceso de paz dialogado, como fueron las Conversaciones de Alger (1987-1989), de las que esta exposición toma el título, no consiguió acuerdos. Después de todas las reuniones organizadas entre el gobierno español y ETA la paz se ha ido aplazando repetidamente.

Antoni Tàpies. A la memòria de Salvador Puig Antich. 1974
Esta obra reflexiona sobre el proceso de ajusticiamiento que el franquismo hizo sobre Salvador Puig Antich, tal fue la sensación de soledad del reo, que ni el propio Andrée Malraux se atrevió a opinar sobre el acto; a pesar de la petición cursada por Tàpies para que implorara una indulgencia que no terminara con la vida de Salvador.


Joan Miró. Lettres et chiffres attirés par une étincelle. 1968


José Gutiérrez Solana. Retrato de don Miguel de Unamuno. 1936

Néstor Basterretxea. Maqueta para Izaro. 1982



Objetos relacionados con las conversaciones de Argel, que terminaron sin acuerdo como la cruz que nos lleva a un camino cerrado.

Y sin embargo, adoptar las conversaciones de Argel como eje de este caso de estudio supone renunciar a la iconización del acontecimiento histórico, entendiendo que el icono es un efecto de la imagen que se usa y se lee de un modo que no es esencial a la misma. Si no existe esa imagen o icono es porque la opacidad informativa se ha impuesto en los acercamientos entre instancias del gobierno español y representantes de ETA. Las negociaciones de paz, conducidas en secreto, han excluido el testimonio de la prensa. Solo han sido compartidos los resultados de la mesa, que a menudo se han transmitido mediante hechos consumados. De modo que las conversaciones de Argel desafían nuestra propia noción de acontecimiento. Sabemos que han tenido lugar, pero no tenemos imágenes de las mismas, salvo revelaciones de las partes que negociaron.

Texto: Alfredo Garcia
Fotos: Albert Loaso y otros autores
Reservado todos los derechos de reproducción de las imágenes.


FIN DE PARTIDA: DUCHAMP, EL AJEDREZ Y LAS VANGUARDIAS

CULTURAPostado por ALBERT LOASO mar, enero 03, 2017 20:49:49





Hasta el 22 de enero se puede visitar en la Fundación Joan Miró la exposición:

Fin de partida. Duchamp, el ajedrez y las vanguardias es una historia de las vanguardias artísticas del siglo XX hasta los inicios del arte conceptual contada desde otro lugar: el ajedrez.

Fin de partida. Duchamp, el ajedrez y las vanguardias reúne cerca de ochenta piezas que incluyen pinturas y esculturas, muchas de ellas jamás vistas en España, de algunos de los artistas fundamentales del siglo XX, procedentes de las principales colecciones públicas y privadas de Europa, América y Oriente Medio.

Marcel Duchamp y el salto del caballo

El ajedrez, que históricamente había constituido un pasatiempo intelectual propio de las clases altas, alcanza su cénit a comienzos del siglo XX y se extiende a todas las capas sociales para convertirse en la forma de juego más respetada tanto en el ámbito público como en el privado. En ese contexto cultural se forma Marcel Duchamp, artista central de la vanguardia, impulsor del traspaso de la plástica figurativa a la crítica de la representación que tanto influyó sobre los nuevos comportamientos artísticos de finales de los años sesenta.

Para Duchamp, el ajedrez era una actividad artística que le servía para mantener una lógica oposicional, representada por el blanco y el negro de las piezas; pero, al mismo tiempo, el tablero y sus normas le permitían alcanzar una conciliación que volvía inútil la confrontación en el fin de partida.
Según Segade, entre ambos polos del juego —antítesis o síntesis— es posible reconstruir la historia de las vanguardias y el jaque al paradigma que representaron.

El ajedrez y el arte para el pueblo




Michel Aubry. L'Ëchequier. 2000
Aubry ha reconstruido la pieza original creada por Alexandr Ródchenko que presentó un club para trabajadores, para el pabellón soviético de la Exposición Internacional de Artes Decorativas de Paris en 1925.
El blanco es sustituido por el rojo, color de la revolución. La instrucción del ajedrez aparecía como una de las formas de educación social del nuevo orden político en la maquinaria de comunicación revolucionaria.


Sonia Delaunay. Les Robes simultanées (Trois femmes, formes et coluleurs) 1925
Delaunay creó piezas de vestuario "simultáneas" explorando la reducción del cuerpo a formas geométricas circulares, paralepípedas o en damero en combinaciones dinámicas de color. La gran campaña fue llevar la reproducción a una gran escala industrial , buscando democratizar las formas de la vanguardia en la vida cotidiana.


Paul Klee. Überschach 1937
Klee realizó en los años treinta una serie de reflexiones plásticas sobre el esquema del ajedrez. El rey rojo llamado Überschach, que se alza triunfante sobre la última pieza capturada del contrincante, parece remitir a su posición sobre el nacionalismo alemán, que le había obligado a regresar a su Suiza natal el mismo año que centenares de sus obras eran retiradas de las salas de exposiciones alemanas por su "arte degenerado"


Wassily Kandinsky. Durchgehender Strich. 1923
Kandinsky, profesor de pintura en la Bauhauss y uno de los padres de la abstracción pictórica, introdujo motivos ajedrezados como elementos compositivos y pautas formales de trabajo.


El espacio psicoanalítico del tablero

En manos de los surrealistas, el ajedrez se convierte en un método deanálisis: «un escenario para la batalla de los géneros y un espacio de subversión de las propias leyes de su tablero-mundo», en palabras de Segade



Mauriel Streeter. The Chess Queen. 1944
Las mujeres surrealistas centraron su visión del tablero en los temas pioneros del género. The Chess Queens es un retrato velado de la autora y Dorothea Tanning, ironizando los caballos masculinos y la deposición de los peones, en referencia su posición secundaria en el grupo surrealista frente a sus maridos.



Mercè Rodoreda. Sense títol (Composició VIII) i (Composició IX). 1954
durante su exilio en París y Ginebra en los años cincuenta, la escritora Mercè Rodoreda llevó a a cabo una producción pictórica caracterizada por la influencia de Paul Klee. En su obra, el espacio geométrico se rompe en delicadas composiciones donde el ajedrez se introduce como una figura retórica que ritma la lectura del cuadro.


Marcel Duchamp al lado de otros jugadores en el Quinto campeonato de ajedrez de Chamonix, Francia.



Marcel Duchamp. Bîte-en-valise. 1935-1941

Esta caja en la que Duchamp empaquetó reproducciones de sus obras en miniatura, se trata de una de sus obras maestras, que su viuda donó a la Fundació Joan Miró como tributo al artista.

El juego de la guerra

La exposición explora de qué manera el ajedrez se transforma en un vehículo especialmente sofisticado para trabajar la psicología social en tiempos de guerra.



Maria-Helena Vieira da Silva. La Partie d'echecs. 1943


La imaginería del ajedrez

The Imagery of Chess [La imaginería del ajedrez] fue una exposición organizada por Julien Levy, Max Ernst y Marcel Duchamp, contrincantes habituales en el tablero, en la galería neoyorkina del primero. La muestra, celebrada en 1944, supuso el punto álgido de la conexión confesa entre el arte de vanguardia y el ajedrez.


Durante la inauguración se jugó una partida a ciegas con el campeón George Koltanowski, que tenía el récord del mundo en su modalidad. Todos compitieron con él, en siete partidas simultáneas para las que usaron los ajedreces expuestos.

Todos perdieron, excepto Kiesler que quedó en tablas. En la partida se destruía la presencia del jugador, sustituido por el ritual vocal del intérprete, el propio Duchamp, que recitaba las jugadas en código ajedrecístico, con números y letras, al maestro, como una letanía. La insistencia en la eliminación de la sensación retiniana convirtió aquella performance en un hito documentado únicamente por una imagen múltiple de Dorothea Tanning.


Man Ray. Jeux d'échecs. 1962
Alexander Calder. Chess Set. 1944

El ajedrez en los inicios del arte conceptual

Marcel Duchamp, como figura icónica del estrellato, comprensible en el momento de explosión del Pop Art, se plasma también en su iconografía de la época, como demuestra la imagen de 1963 del fotógrafo de Time Julian Wasser, donde aparece jugando al ajedrez con una mujer desnuda, la artista Eve Babitz, frente a su Gran Vidrio, en Pasadena, haciendo literal así el título de la obra [Mariée mise à nue par ses célibataires, même; La novia desnudada por sus solteros, incluso].


Yoko Ono. White Chess Set (Play It by Trust). 1966

Yoko Ono, otra artista japonesa afincada en los Estados Unidos, quien aportó la más acabada metáfora ajedrecística de su época, al tiempo que se convertía en pionera del conceptualismo, y en pareja de John Lennon, a quien precisamente conoció en la exposición WAR IS OVER, if you want it [LA GUERRA HA TERMINADO, si quieres] en la Indica Gallery de Londres en 1966, donde la artista presentó una serie de ajedreces totalmente blancos.



Marcel Duchamp falleció el 2 de octubre de 1968. Su obituario en Le Figaro se publicó en la sección de ajedrez. Pero pese a que todos sus amigos lo creían dedicado íntegramente al juego, un anexo a su estudio desveló su testamento final de arte no retiniano: Étant donnés.
De esta pieza póstuma, una compleja instalación preparada para ser desvelada al público en el momento de su fallecimiento, se han descubierto muy recientemente las instrucciones de montaje: otra carpeta/caja que es un complemento de comprensión a la obra final.
Al ver las instrucciones llama la atención un elemento invisible en la instalación final: la base de Étant donnés es un suelo en damero, un tablero final de ajedrez que sirve para asentar el legado final de su autor. Como en otras ocasiones, las instrucciones del artista son la idea, el concepto que plantea la pieza, tan importantes para pensar la obra como la obra misma.



Texto: Exposición Fundació Joan Miró
Fotos: Albert Loaso y otros autores, reservados todos los derechos de reproducción de las imágenes.





MIRALDA MADEINUSA - MACBA

CULTURAPostado por ALBERT LOASO mar, noviembre 01, 2016 23:49:13
Del 22 d'octubre al 9 d'abril 2017, es presenta al MACBA, l'exposició MIRALDA MADEIN USA. Aquesta exposició és un recull d'obres que l'artista Antoni (Terrassa, 1942) va desenvolupar en la seva estada als Estats Units.
Es poden veure la totalitat dels projectes realitzats per l'artista, que van del 1972 fins als any noranta.

SANTA COMIDA
SANTA COMIDA recull la fascinació de Miralda per la santeria, es pot veure separadament de la resta a la Capella MACBA. Es va presentar per primer cop el 1984 al Museo del Barrio de Nova York. Reflexiona sobre les relacions d'imposició del cristianisme i els mecanismes de supervivència de la religió ioruba a través de la simbologia de l'ofrena i el menjar.
S'acompanya aquesta obra el gran tapís confeccionat amb teles africànes que va ser presentat a l'Expo 200 de Hannover.



HONEYMOON PROJECT
Aquest projecte fomenta les bodes imaginàries entre l'estàtua de la Llibertat de NY i el monument de Colom del Port de Barcelona. Situats a la mateixa latitud, fan intercanvis des de 1492 que connecten Europa amb l'anomenat " Nou Món" alhora que simbolitzen la llibertat i la conquesta.
Un acord entre els alcaldes de les dues ciutats signat el 1987 en tres penques de bacallà sec; i Monuments Parabòlics, a on les dues estàtues estan dins de dues antenes parabòliques.


Altres muntages de l'exposció són, New York-Miami; Food Situation for a Patriotic Banquet; Breadline; Wheat & Steak i El Internacional Tapas Bar.

Miralda davant de Breadline


El Internacional Tapas Bar. El primer autèntic restaurant de tapes als EEUU, situat a Nova York, amb col·laboració amb Montse Guillén


Food Situation for a Patriotic Banquet


Text: Albert Loaso
Fotos: Albert Loaso i altres




OUTUMURO BCN RETRATS

CULTURAPostado por ALBERT LOASO mar, octubre 25, 2016 09:12:14

El Palau Robert de Barcelona, presenta l'exposició Outumuro BCN retrats, fins el 26 de febrer de 2017.

OUTUMURO I LA FOTOGRAFIA
Outumuro és va reinventar com a fotògraf als 40 anys després de la seva etapa com a director d’art, dissenyador gràfic i il·lustrador. Treballa per encàrrec de les grans publicacions i és un dels fotògrafs més reconeguts del nostre país en el món de la moda i el retrat. Té editats cinc llibres de fotografia i ha participat en mostres col·lectives i també ha estat el protagonista de diverses exposicions individuals. El seu arxiu gràfic, amb més de 10.000 negatius i una gran quantitat de material digital, continua ampliant-se. En la seva llista de retrats barcelonins, àmbit en el qual se centra l’exposició, apareixen actrius i actors com ara Carme Elias, Eduard Fernàndez o Jordi Mollà; arquitectes com Beth Galí i Òscar Tusquets; companys de professió com Leopoldo Pomés, Pilar Aymerich i Colita; models com Martina Klein i Verónica Blume, o escriptors de la categoria de Rosa Regàs, Eduardo Mendoza o Enrique Vila-Matas.

Outumuro s’aboca a la feina amb el punt de passió necessari en l’obra creativa, un camp obert i inesgotable; considera que la seva feina en la moda i en el retrat “és una disciplina oberta a tot tipus d’innovacions i llibertat”. També pretén que la fotografia comuniqui quelcom especial, “perquè si la imatge és bona diu coses, potser diferents, a molta gent”.

Manuel Outumuro s’inspira en els grans mestres de la pintura i en els personatges i l’estètica del cinema per als seus retrats fotogràfics. La seva col·lecció de retrats aplega un ventall ampli de ciutadans retratats sota la mirada d’Outumuro, sense fil conductor, configurant una exposició fotogràfica eclèctica.

Feerran Adrià

Sol Picó (una de les fotografies favorita de l'autor, en aquesta exposició, per la seva força i expressió)

Pau Gasol

Quim Gutiérrez

Rosa Regás

L'exposició de retrats de gent de Barcelona

Manuel Outumuro presenta les fotografies de 80 personatges destacats de la societat i la cultura vinculats a la ciutat de Barcelona, amb la seva estètica de nou clàssic, al Palau Robert, del 20 de setembre al 26 de febrer del 2017.

L’exposició l’organitza la Generalitat, amb la selecció d’imatges de Manuel Outumuro. És una lliçó de fotografia que posa de manifest l’empatia, la capacitat del fotògraf per captar amb la càmera els petits gestos, les peculiaritats i especifitats de personatges molt diversos i també la seva gran inquietud per la cultura visual. Pel seu estudi de Barcelona han desfilat models, actors, actrius i representants de la vida social i cultural del país. Les revistes i diaris en què Outumuro ha col·laborat o col·labora són Vogue, Elle, Zest, Marie Claire, Telva, Fotogramas, Woman, La Vanguardia, El Mundo i El País.



Siguiente »