Europea Presse

Europea Presse

Europea Presse

La agencia que vive las noticias

100 anys del funicular de Sant Joan de Montserrat

SOCIEDADPostado por ALBERT LOASO mié, octubre 24, 2018 11:17:27
El dia 11 d'octubre es va celebrar a Montserrat el centenari de la posada en funcionament del funicular de Sant Joan, que uneix el monestir amb l'ermita de Sant Joan i es a tocar del camí de Sant Joan a Sant Jeroni. El recorregut és de 503 m. amb un desnivell de 248 m., el que li dona un pendent del 32% al 65%
El fet de que el cremallera arribés a Montserrat el 1892, va propiciar una enorme augment de visitants i pelegrins a la muntanya sagrada dels catalans, i per aquest motiu alguns prohoms varen pensar en trobar un punt de vista panoràmic, que donés una vista d'ocell del monestir.
És així quan el 1918 s'inaugurà aquest funicular de Sant Joan, que en l'estació de dalt s'hi ubicà un mirador i un restaurant, que actualment s'han convertit en una aula de natura, que mostra la vida d'animals i plantes al massís.


Presentació de la festivitat
Un grup d'animació ens va explicar la història de la iniciativa de la construcció del funicular, ara fa cent anys.

Hi van ser presents el President de FGC Sr. Ricard Font i el Pare Abat de Montserrat Sr. Josep Maria Soler, a més dels alcaldes de Monistrol, Manresa, Olesa i altres viles properes a la muntanya.

El Sr. Joan Carles Salmeron, historiador dels ferrocarrils catalans, ens va fer una resumida explicació històrica del que el funicular i els diferents modes de transport a al muntanya, han significat al llarg d'aquests 100 anys.





El viatge en el funicular

Al llarg d'aquests anys, el funicular ha sofert notables reformes i millores. Ja només el 1926 i donat l'èxit d'aquest nou transport, es van canviar les cabines per augmentar-ne la capacitat i unificant l'ample de via a 1000 mm, com el cremallera i el tren dels Catalans. L'any 1997, sota la direcció de FGC, es va reformar totalment, amb cabines de 48 passatgers. El 2015 es van canviar els cotxes amb sostres panoràmics, més capacitat i un sistema de tracció totalment automàtic.
Aquest transport l'utilitzen més de 340 mil visitants a l'any


Noves inversions de FGC per a Montserrat

A la cota 1.000 m. es troba l'estació alta del funicular, a on trobem camins i llocs per l'esbarjo i la tranquil·litat del passejant.
En l'explanada enfront de l'estació se'ns van donar detalls de les properes inversions de FGC pels propers anys, en el conjunt dels transports públics del muntanya de Montserrat.
En el cremallera s'afegiran dues unitats més, provinents de la vall de Núria, i posteriorment es col·locaran unes de noves per la vall. Això permetrà augmentar la freqüència de pas del cremallera, i passar de 1.050 a 1400 persones a l'hora. Aquesta millora està prevista per l'hivern 2019-2020
Un altre punt de l'inversió prevista és per al funicular de la Santa Cova, en el que ja esporta temps treballant-t'hi, a on s'ha renovat el control i la maquinaria dels sistema d'accionament. Els cotxes seran renovats passant de 48 a 62 places, amb nou sistema de frens i també es millorarà el confort, i es posarà en marxa de nou el 2019.



Un altre punt a millorar del funicular, és la talaia des de la part superior de l'estació, que en proper futur s'equiparà amb alguns elements indicadors de la geografia propera





Parlaments finals

Desprès del viatge de tornada, tant el President de FGC, com el Pare Abat de Montserrat, van fer uns parlaments assenyalant els seus millors vots pel bon funcionament de les instal·lacions de transport públic a la muntanya, així com celebrar el proper centenari amb els millors equipament possibles.




Text: Marti Plana
Fotos: Albert Loaso




Fira de la Mediterrània a Manresa

FESTES PROPULARSPostado por ALBERT LOASO lun, octubre 22, 2018 13:54:27
El passat 7 d'octubre i dins del marc de la Fira de la Mediterrània a Manresa, es va presentar el folklore de les Balears dins de les activitats obertes al carrer.

Els dimonis de Mallorca


Els dimonis de Mallorca apareixen per carrers i places durant la festivitat de Sant Antoni, amb una component dual, la de infernal i la de burlesca.
Es sabut que la primera referència del dimoni santantonier apareix a Artà amb la 'Comèdia de Sant Antoni' del 1719. A partir d’aquest punt, la figura festiva del dimoni acompanyant l’anacoreta egipci segurament s’expandí o seria incorporada per altres pobles de la comarca de Llevant al llarg del segle XIX, com per exemple Capdepera, Son Servera o Manacor. A la capital llevantina no es documenten els dimonis santantoniers fins al 1883. Aquest seria el dimoni infernal.

Pera altra banda el dimoni festiu, apareix amb la festa del Corpus a la ciutat de Mallorca, el 1380. Posteriorment apareix el dimoni en altres processons de Corpus, com de Sóller el 1478 o la d'Alcúdia el 17961.

A Manresa ens van presentar les dues cares dels dimonis de Mallorca, i que va ser tot un èxit de públic, en la rua i a les escalinates de la parròquia.




Grup de ball pagès es Broll

El grup de ball pagès es Broll inicià la seva activtat a Santa Eulàlia, a la illa d'Eivissa, l'any 1981. Després d'ensenyar a un grup vint-i-tres infants, presentaren la seva primera ballada l'any 1989.
Dels vint-i-tres al·lots d’entre vuit i dotze anys que començaren, l’any 2003 són ja en formen part una vuitantena, entre els grans i els petits.
Celebren de forma especial les dues grans festes patronals: Santa Eulària el dotze de febrer i el primer diumenge de maig i dins del programa de festes, fan una ballada popular sense la indumentària tradicional.
És un grup molt actiu que ha viatjat per diversos països d’Europa, Estats Units i Sud-Amèrica.
A Manresa, ens varen explicar la història de la indumentària, com la del vestit de núvia amb vuit sota faldilles.
Els sons de la dansa es reparteixen entre flautes, castanyoles i tamboril. Les castanyoles són originàries de la illa d'Eivissa.
La seva presidenta, Anna Costa, ens va estar donant les explicacions del moviment i sentit de les danses a pagès.





Text: Marti Plana
Foto: Albert Loaso



Fira de la Bruixeria a Sant Joan les Fonts

FIRES PROPULARSPostado por ALBERT LOASO sáb, octubre 13, 2018 18:52:38

Sant Joan les Fonts, és un petit municipi a prop d'Olot, a la Garrotxa. El cap de setmana del 6 i 7 d'octubre es va celebrar una nova edició de la Fira de la Bruixera, a on els amants d'aquesta branca dels misteris i les trobades esotèriques gaudeixen d'un cap de setmana ple d'activitats, parades i celebracions , festes d'akelarre.

Les bruixes que varen inaugurar la fira van ser la dama blanca, i la Imma del Destí, que van cremar les supersticions. Elles dues amb la presència del professor Sebastià d'Arbó, van donar la benvinguda i van procedir a cremar plantes aromàtiques i altres elements, que van permetre desitjar una bona i màgica arribada de les bruixes i bruixots en aquesta fira, oferint en una gran rotllana una flor a cada assistent.

Més d'una cinquantena de parades oferien tota mena de productes, per encanteris, sortilegis, lectura del tarot, cremes i pocions, amulets i figures màgiques, i mentrestant tant els nens i nenes podien gaudir de les cuques feres, que permetien còrrer pel prat, per alegria de pares i mares.

El tradicional Ball de Bruixes arribarà en aquesta edició a l’onzè aniversari, amb el so atronador de la tradicional tamborada al prat, amb els grup de timbalers Dum Dum Dum.










Text: Marti Plana
Fotos: Albert Loaso



Un segle breu:Col·lecció MACBA

CULTURAPostado por ALBERT LOASO mar, octubre 09, 2018 20:40:19
El MACBA ha iniciat una nova etapa que pretén exposar de forma permanent a la planta primera la col·lecció d'art, que està sota la seva custodia. Que sigui una aposta permanent, no vol dir que les obres no vagin canviant sota noves formes de presentació i ocupació de l'espai.
L'espai només ha permès exposar 137 obres, de les més de cinc mil que hi han als dipòsits del museu. La necessitat de més espai expositiu és incontestable.
Aquesta primera aposta s'acota des de 1929 amb el moment en que es celebra a Barcelona l'Exposició Internacional, fins l'actualitat. La línia cronològica es va desencadenat sala a sala.
Tal com hem dit, aquesta nova forma d'exposició dinàmica, permetrà desplegar de manera canviant al llarg del temps un gran nombre d'obres, amb l'idea d'interpretar cronològicament els moviments artístics i intel·lectuals que s'han anat succeint al llarg d'aquest darrer segle.

Ferran Barenblit, director del MACBA, presentant l'exposició amb els seu equip

De camí a l'exposició


Sala 1 ++++ de 1929 fins la guerra civil
Les primeres dècades del segle XX van ser testimoni d’una ruptura amb les formes d’art establertes i d’una profunda transformació en el camp de la reflexió estètica. La idea d’una avantguarda artística, sumada a valors com la novetat i l’originalitat, van conduir a una experimentació radical amb materials i formes. Entre les principals tendències de l’avantguarda destacaven les que intentaven construir llenguatges artístics de l’universal i l’utòpic a partir d’un enfocament analític de les formes.

Obres d'Alexander Calder, 1931


Sala 2 +++ La guerra civil espanyola; 1936-1939
La guerra civil espanyola (1936-1939) va ser també una guerra d’imatges. Artistes i cineastes es van implicar, a través dels mitjans d’expressió respectius, en la difusió de les diverses ideologies polítiques en joc. Dins el territori fidel al Govern de la República, el disseny de cartells va tenir una rellevància especial. Es va recórrer als llenguatges visuals i tipogràfics més avançats de l’avantguarda internacional per comunicar missatges amb claredat a un públic de masses.

Cartells de la guerra civil


Sala 3 i 4 +++ La postgeurra i final de la Segona Guerra Mundial
Durant els anys posteriors a la Guerra Civil i un cop acabada la Segona Guerra Mundial, els artistes van explorar formes divergents d’abstracció. Articulades sovint com una confrontació entre l’abstracció geomètrica i l’art concret, d’una banda, i una abstracció que explorava la matèria i l’estètica informalista de l’altra, aquestes dues tendències principals també van experimentar diversos graus de proximitat. Malgrat que algunes vessants posteriors d’art concret van seguir el camí de l’abstracció utòpica obert per l’avantguarda internacional, van començar a sorgir en la pràctica artística elements d’organicitat, biomorfisme i gest. De manera semblant, poden detectar-se exemples de formes geomètriques en l’abstracció més material.



Sala 5 +++ Els anys seixanta


Als anys seixanta l’art es va impregnar d’imatges de la publicitat i dels mitjans de comunicació. Els artistes van començar a experimentar amb aquests nous llenguatges visuals, que sovint eren emprats per abordar qüestions polítiques candents i com una via molt efectiva per reclamar llibertat d’expressió.

Les revoltes del maig de 1968 a diverses parts del món, el procés de descolonització, així com els moviments a favor dels drets civils, feministes i pacifistes, van convergir en una època de canvi turbulent i lluita contracultural en el si d’una societat que es transformava i s’enfrontava a les seves contradiccions.

En el cas de l’Estat espanyol, la realitat social i política estava definida per la dictadura franquista (1939-1975) i per una societat conservadora amb una profunda empremta catòlica. Aquest context «gris» (un color que, a més de descriure el sentiment de viure sota la dictadura, era el dels uniformes de la policia de l’època) va suscitar pràctiques artístiques que comprenien des de la denúncia fins a la ironia, un recurs per burlar la censura. A través de la seva obra, els artistes van configurar una iconografia crítica, de vegades remetent a l’estètica del còmic, que coexistia amb els espais alternatius de la psicodèlia.



Sala 6, 7 i 8 +++ Finals del seixanta

Des de 1970 Nova York va esdevenir l’exemple paradigmàtic de morfologia arquitectònica i urbana, que demostrava com els canvis en el teixit de la ciutat n’alteraven la distribució social. A la degradació de les àrees urbanes van seguir les inversions immobiliàries a gran escala i els processos de gentrificació que comporten. Així, els edificis abandonats, l’especulació immobiliària, la impossibilitat de l’espai públic i l’existència dels sensesostre es van convertir en la primera matèria i el tema per excel·lència de la crítica artística compromesa socialment. Les obres d’art soscavaven el discurs oficial del nou 7 urbanisme i la seva concepció de la ciutat, suposadament asèptica i aliena al conflicte.

Sala 9 +++ Els anys vuitanta

Als anys vuitanta, art i activisme van estrènyer la seva relació. Els artistes van crear obres radicalment vinculades al carrer o a qualsevol domini fora de l’estudi, expressant-se a través del grafiti, el còmic o l’encartellada sense permís. En paral·lel a l’avanç del feminisme, l’antiracisme, els drets de gais i lesbianes i les polítiques de la identitat, es van desenvolupar formes artístiques i d’activisme que abordaven qüestions concretes com la crisi de la sida. Altres aspectes que van ser blanc de les crítiques de l’art activista van ser l’expansió del neoliberalisme, les polítiques econòmiques de lliure mercat i les intervencions neocolonials.

Jean-Michel Basquiat, Self-portrait, 1986



Sala 10 +++ Els anys noranta

Mentre les polítiques de la identitat continuaven influint l’art en començar la dècada dels noranta, quan encara es negociava el llegat del minimalisme i la seva tendència a defugir tot el que fos personal, els artistes van començar a treballar amb escenografies i instal·lacions a gran escala d’una manera que, malgrat les referències al minimalisme, explorava temàtiques d’un alt contingut personal o polític. Les al·lusions al cos sovint s’expressaven a través de la seva absència, o mitjançant attrezzo, pròtesis i accessoris que servien per modificar-lo, o mitjançant mobles o altres objectes que podien substituir-ne una part o el cos sencer


Juan Muñoz, The Nature of Visual Illusion, 1994-1997

Sala 11 +++ L'art més recent

L’art més recent s’ha centrat en la crítica de les relacions econòmiques regides pel neoliberalisme i la globalització i, simultàniament, ha examinat les relacions humanes dominades per la geopolítica i les desigualtats en la distribució del poder. Dins la nostra economia transnacional, el mar obert constitueix un espai econòmic per a la mobilitat de mercaderies, però és també un espai en disputa on es desenvolupa un tens debat social i polític. Si les mercaderies viatgen lliurement en vaixells de càrrega, les persones veuen restringida la seva mobilitat encara que siguin víctimes de persecució i violència. Es perfila un rígid contrast lingüístic i conceptual entre els qui són considerats migrants econòmics i els refugiats.



Text: Marti Plana i MACBA
Fotos: Albert Loaso




GALA SALVADOR DALI, AL MNAC

CULTURAPostado por ALBERT LOASO mié, septiembre 26, 2018 17:43:35
El Museu Nacional d'Art de Catalunya MNAC, presenta l'exposició: Gala Salvador Dalí.
Es tracta de la primera exposició internacional dedicada a Gala, musa i creadora que treballa amb Dalí i una figura clau de les avantguardes del segle XX.
L’exposició desvetlla els canvis en la imatge de Gala a través de les seves diferents performances, reflectides pels pinzells de Salvador Dalí, i permet també seguir l’evolució del pintor gràcies a un important conjunt d’olis i dibuixos.

La mostra descobreix una Gala que es camufla de musa mentre construeix el seu propi camí com a artista: escriu, realitza objectes surrealistes i decideix com vol presentar-se i representar-se, a més de convertir-se en essencial en el desenvolupament artístic de Dalí, amb qui conforma un tercer personatge que el pintor mateix admet amb una doble signatura: Gala Salvador Dalí.

L'exposició ens presenta diversos punts pels que va transitar Gala amb o sense Dalí, convertint-se un personatge propi que volia el seu propi espai, per això el castell de Púbol es convertí en la seva fortalesa, tant física com intel·lectual, amb habitacions pròpies per on transitar la seva vida, amb Dalí o sense ell.

Es presenten diversos temes al voltant de Gala, que són els que ella es presenta davant nostra, amb tota la subtilesa d'una musa o d'una companya en el esdevenir del món surrealista la costat de Dalí.

- Una habitació pròpia a Púbol
- Púbol: finalment, la casa de Gala
- El mirall de la dandi: la col·lecció i la imatge
- Rebobinant la història: a l’encontre de Gala Éluard
- Gala Dalí: l’autoria compartida
- La mirada de la dandi: Autoretrats i autobiografies


Resum d'alguns de les pintures de Salvador Dalí, presents a l'exposició.


La Madona de Portlligat. 1949

Projecte de decoració del sostre de la Sala dels Escuts del Castell de Púbol. 1969

Galatea en creació. 1954
Retrat de Gala amb símptomes rinoceròntics. 1954

Dalí d’esquena, pintant Gala d’esquena, eternitzada per sis còrnies virtuals provisionalment reflectides a sis miralls vertaders. 1972-73

El concili ecumènic. 1960 (detall)


El concili ecumènic. 1960

Max Ernst - Il ne faut pas voir la réalité telle que je suis. 1982

Naixement dels desitjos líquids. 1932

Peces del vestuari de Gala, amb dissenys de Christian Dior i un vestit dissenyat per Dalí (segon per l'esquerra)


Icona de Sant Nicolau, que recorda els orígens soviètics de Helena Dmitrievna Diakonova, Gala, (Kazán, 1894 – Portlligat, 1982)


Aquest és un recull de les 315 pintures, dibuixos, fotografies i documents relacionats amb Gala, incloses les fulles manuscrites del seu projecte autobiogràfic, conjunt de cartes, postals i llibres, a més de vestits i objectes del tocador personal de Gala.

Una dona que va marcar l'esperit d'un jove Salvador Dalí, i que fins el final van restar junts en una simbiosis en que la dona inspira, fa crèixer i millora al geni.

Text: Marti Planas
Fotos: Albert Loaso




30 ANIVERSARI DE VISA POUR L'IMAGE

CULTURAPostado por ALBERT LOASO jue, septiembre 20, 2018 21:18:30



VISA POUR L'IMAGE, és un certamen anual que des del 1989, presenta a Peprinyà els treballs seleccionats dels foto-reporters al voltant del món. Aquest any s'ha volgut celebrar els 30 aniversari d'aquest certamen.
I per celebrar-ho l'equip que habitualment selecciona els treballs que els fotògrafs de tot el món els hi envien, han seleccionat els que per a ells són les millors fotografies de diverses èpoques.

Obama es pren un petit descans abans d'entrar en escena. És el segon o tercer discurs del dia. Muscatine, Iowa, 2007
Foto: Callie Shell / Aurora per TIME

Sis marines americans pujan la bandera dels USA per segon cop al cim del mont Suribachi a Iwo Jima. Tres d'ells van caure en combat i no van veure mai la fotografia. 23 gener 1945
Premi Pulitzer de fotografia, 1945 Joe Rosenthal /AP

´Les autoritats a Lomé van interceptar un carregament de marfil, provinent d'una massacre d'elefants a Dzanga, a la República Centroafricana, el 2013. Lomé, Tongo, 2015
Foto: Ben Stirton per National Geography Society

Sedija Katica, que va perdre les dues cames desprès de tocar una mina anti persona, juga amb la seva filla Amra de 5 anys, prop de l línia del front. Sarajevo, 1994
Foto: Tom Stoddart

Venus, Manhattan, 1993
Foto: Scott Thode

Una mare i la seva filla passen davant de les restes d'un cotxe tirotejat, que ha fet un mort i un ferit. Barri de Wardhigley, sud de Mogadiscio, 27 de febrer de 2015
Foto: Mohamed Abdiwahab /AFP


Un gat de religió indeterminada fuig dels combats entre cristians i musulmans. Centre de Beirut, Líban, febrer de 1984
Foto: Patrick Chauvel


Corea, desembre 1950
Foto: David Douglas Duncan


La sortida de la Casa Blanca del president Nixon l'endemà de la seva dimissió, 9 d'agost 1974
Foto: Jean -Pierre Lafont

Cavall i genet cosacs a la riba del riu Don al capvespre. Aquests cosacs van colonitzar les valls del riu Don als segles XVI i XVII
Foto: Gerd Luwig




Les vinyes i els vins ecològics

SOCIEDADPostado por ALBERT LOASO vie, agosto 10, 2018 20:07:06
En aquest article tractarem d'entendre el món de l'agricultura ecològica, dins de les vinyes i els vins, en concret a la DO Penedès.

Després de més de 30 anys, les bodegues que treballen amb tractaments ecològics han anat madurant i consolidant el seu mercat.
Les vinyes no són tractades amb productes químics ni sistèmics i s'utilitzen fertilitzants orgànics respectant el seu entorn natural, la biodiversitat i, per descomptat, la nostra salut. Per altra banda, al celler, s'afegeix poc àcid sulfurós al procés de vinificació, minimitzant els sulfits.

Tot i aquesta experiència de producció ecològica, es considera que la demanda interna a Espanya no arriba al 4% del total de vins consumits. Per això, es comprensible que la major demanda es troba als països del Nord d'Europa, tal i com ens comenta Anna Toledano de les vinyes Albet i Noya, quan cap els anys 80, compradors de Dinamarca buscaven pel Penedès, productors de vi ecològic, i aquest va ser el punt d'arrencada d'aquest celler, que es publicita com a Pioner de la vinya i del vi ecològic, en aquesta denominació.

D'aquells inicis els anys 80 fins ara, han convertit a la zona del Penedès en un referent al sud d'Europa, amb més de 8.000 Ha. de terres i vinyes sota aquest forma d'agricultura, de les quasi 18.000 Ha. que té la DO en total.
Les dades globals ens diuen que Espanya és el primer productor en vins ecològics a nivell mundial, situant el país com a referent mundial, per davant de França i Itàlia.



L'Anna Toledano, del celler Albet i Noya, ens comenta l'agricultura ecològica tot i veient les vinyes


Procés de producció
Hem pres com exemple la bodega Albet i Noya, que tot i tenir una extensió de vinyes de 85 Ha., aconsegueix amb 24 varietats de raïms, una gamma de vins i escumosos molt diversos i d'alt reconeixement internacional.
La forma de treballar la vinya en aquest celler són molt respectuosos amb el medi ambient, la biodiversitat i la forma de treball.
L'agricultura ecològica parteix de la mínima utilització de fertilitzants, canviant els de tipus químic pels de d'origen natural a través del compost que suma els fems de vaca amb els residus orgànics de les vinyes, i que desprès de fermentar, s'aconsegueix un fertilitzant natural.
També es restringeixen els components fito sanitaris o insecticides, que s'han substituït per un substrat vegetal a l'entorn de la vinya que permet fixar el nitrògen i evitar les malalties que puguin atacar la vinya.
A Albet i Noya, treballen constanment en noves línies d'investigació, una d'elles és la recuperació de vinyes anteriors a la fil·loxera com la nova Mariona Rion (batejada així en honor a la besavia de l'actual propietari) trobada al Pirineu i que no estava catalogada a l'Institut Català del Vi; o varietats perdudes d'entre les tradicionals del Penedès, com les noves Badal i Vidal.
Per últim, la poda i collita es fan a mà, per una major qualitat del vi i apreciant el moment de la collita i verema del raïm.


El terreny de les vinyes, d'Albet i Noya



Verema i fermentació
Quan arriba el moment de la verema, el raïm ha assolit el seu punt òptim de grau de sucres i ja està llest per ser premsat per obtenir el primer most, a on les cubes d'acer i altres materials com el ciment, argila o ceràmica, faran que el vi fermenti per aconseguir el seu primer punt d'alcohol.
A Albet i Noya ens ha presentat unes cubes anomenades ous de ciment, a on el vi pren uns altres gustos que a les grans tines d'acer.




Quan s'aconsegueix el grau adequat, el vi es porta a les botes per la seva maduració o s'embotella.
Aquest etapa és similar a la del procés tradicional.

Maduració i embotellat

Per la segona fermentació i maduració, el vi es posa en botes de fusta que acostumen a ser de roure francès o americà.


En aquesta DO Penedès hi ha una tradició secular en la realització de vins escumosos, que actualment molts petits cellers, com és el cas d'Albet i Noya, no posen el segell de DO Cava, sinò "Clàssic Penedès", per distingir-los d'altres escumosos realitzats en altres llocs d'Espanya. Això és per fer notori el seguiment d'un procés de maduració del vi i la presència d'almenys una de les varietats del Penedès, com el Macabeo, Xarel·lo o Perellada.

Ampolles d'escumòs en la fase de la segona fermentació

A 15 metres de fundaria, les botes tenen el grau d'humitat i temperatura estabilitzat tot l'any. Aquí es creen els aromes i les essències orgàniques, que faran distingir cada un dels vins.
En el cas d'Albet i Noya, també utilitzen tines de fusta d'acacia per mantenir de forma més natural els aromes dels vins blancs.

A la filosofia ecològica, hi ha una etapa en que també es fa la diferència. Es tracta de no afegir o en molt poca quantitat sulfits que estabilitzen el vi un cop embotellat, i que el guarden per més temps, a l'ampolla.

Nau d'embotellat i embalatge


El Tast
Per últim, sigui a la bodega, a casa, al restaurant o qualsevol altre lloc, el tast del vi, és un procés que abans de compartir el vi amb altres elements sòlids, cal estar atents a les tres fases del tast, el primer és mirar el color del vi, la seva untuositat a la copa, l'aire que entra en contacte dins de la copa.
Desprès atansem la copa al nas, deixant que els aromes entrin i ens portin sensacions i els aires del vi.
Finalment el tast en boca és el punt culminant, aquí tots elements i matisos del vi s'han de reconèixer i deixar que el paladar ens doni tota la informació sobre el vi que estem tastant.




Diferents moments del tast de vins

El mercat del vi ecològic
Actualment, només el quatre per cent del vi ecològic produït a Espanya és per a consum interior, la resta es dirigeix a la resta d'Europa, en especial als països Nòrdics i la resta del món.
Un marc molt ampli, a on Albet i Noya, tot i la seva petita capacitat ha aconseguit nombrosos premis i reconeixements internacionals per la qualitat dels seus vins en els darrers anys.



Text: Marti Plana
Fotos: Albert Loaso






La cocina de Picasso

CULTURAPostado por ALBERT LOASO vie, julio 20, 2018 13:46:52


La cocina de Picasso, es una exposición presentada por el museo Picasso de Barcelona, que podrá visitarse hasta el próximo 30 de septiembre.
De hecho, que coincida con el período veraniego no es de extrañar, dado que la mayoría de visitantes provienen de otros países, y aprovechan las vacaciones para visitar este museo.
Los comisarios de la exposición son: Emmanuel Guigon, Androula Michael y Claustre Rafart i Planas.
Esta exposición ha querido incidir en la interpretación e interrelación de la comida, de la cocina, el cesto de la compra, con la visión del artista en innumerables obras que nos permiten ver su prolija producción en torno a esta temática.
La exposición se presenta en nueve salas, y en cada una de ellas, se nos centra en torno a determinadas premisas, vamos a ver resumidos estos temas:

1 - La cocina catalana

En 1899 Picasso comenzó a frecuentar la taberna Quatre Gats, en la calle Montsió de Barcelona, activa entre el 12 de junio de 1897 y el 26 de junio de 1903. Sus impulsores fueron Miquel Utrillo, Santiago Rusiñol, Ramon Casas y Pere Romeu.
El encargado, Pere Romeu, no tardó en fijarse en Picasso, a quien encargó varias tareas gráficas, como el menú y el cartel del plato del día. El grafismo de la taberna era casi exclusivo de Ramon Casas.

Opisso i els quatre gats (en primer plano, el encargado Pere Romeu, se puede ver a Picasso, Ramón Casas y otros artistas y mecenas)


Cartel de títeres en els quatre gats, espectáculo que a diario tenía mucho éxito

Ramón Casas y Pere Romeu en bicleta, cuadro que presidía els Quatre Gats


Naturaleza muerta (1901)

2- La cocina cubista

«¿Qué puede haber más familiar para un pintor, para pintores de Montmartre o de Montparnasse, que su pipa, su tabaco, la guitarra que cuelga sobre el diván o el sifón puesto encima de la mesita de café?» Así se expresa Picasso a propósito de la iconografía del cubismo, nacido en el bar y en la cocina.


El restaurante (1914)

Zumo, bol y limón (1907)

La alimentación y todos los objetos y espacios relacionados con ella son elementos de desacralización de la pintura y la escultura: dan valor a las acciones corrientes y arraigan el arte de Picasso en el «sabor de lo real».

3- Utensilios de cocina

Los objetos, según Picasso, son los vehículos de su pensamiento. En un destello, capta su capacidad de evocación. Un cucharón, por su forma redondeada, puede «significar» la cabeza de un personaje.


Cabeza de mujer 1929-1930

Figura (1935)

Gracias al potencial sugestivo del objeto de acuerdo con el contexto de su uso, Picasso juega con las combinaciones de la metamorfosis.

4- Las palabras de la cocina

Fragmentos de poemas de Picasso

«Fíjese, en esta naturaleza muerta he puesto un manojo de puerros. Pues bien: lo que me gustaría es que mi lienzo oliera a puerro.» (29 de junio de 1945)

“ya no puedo más de este milagro que es el no saber nada en este mundo y no haber aprendido nada sino a querer las cosas y comérmelas vivas y escuchar su adiós" «la lista de la compra solo se alarga a partir de ese momento sin la inevitable pausa en la mesa a la hora del almuerzo para poder escribir sentado en medio de tantas hipérboles que se mezclan con el queso y el tomate» (12 de noviembre de 1935)

«fandango de lechuzas escabeche de espadas de pulpos de mal agüero estropajo de pelos de coronillas de pie en medio de la sartén en pelotas puesto sobre el cucurucho del sorbete de bacalao frito en la sarna de su corazón de cabestro» (15-18 de junio de 1937)

«qué orgía de farolillos en la sartén» (20 de marzo de 1938)

«si la vida hierve en la gran sala de fiestas del olor de las coles su cocido de esperanzas» (3 octubre de 1936)

«juego de parábolas diversión de las hipérboles aceite puro de oliva garantizado sin mezcla mandarinas naranjas peras gris azul cerúleo verde manzana» (20 de febrero de 1937)


5- Cocina y penuria en tiempo de guerra

Replegado en Royan en el momento de la declaración de guerra en septiembre de 1939, Picasso se quedará allí cerca de un año. El pintor instala su estudio en el piso de arriba de la villa Les Voiliers, situada en el frente marítimo, desde donde pinta el Café de Royan (fechado el 15 de agosto de 1940). El 25 de agosto de 1940 Picasso llega a París, donde, mientras dure la ocupación, permanecerá refugiado en su estudio de Grands-Augustins. Picasso trata de adaptarse a los tiempos de guerra, hecho que se refleja en su pintura. Decoración, muebles, utensilios y comida —en suma, todos los ingredientes relativos a la cocina— se diseminan en sus bodegones: tarros y fruteros, pescados y crustáceos, morcillas y alcachofas, cuchillos y tenedores, mesas y sillas, mantel a cuadros azules y planta de tomates del estudio. Todo tiene un aire destartalado y caótico, donde uno come lo que se trae. Es también la encarnación de una abundancia fabulosa en tiempos de carestía, aunque esta ostentación del consumo se formula como un desafío a las penurias de la época. «¿Lo ves? También una cacerola puede gritar… Todo puede gritar», le dice a Pierre Daix.



Niño con langosta (1941)

El bufé de Le Catalan
El 30 de mayo de 1943 Picasso pinta dos versiones de El bufé de Le Catalan. Este restaurante regentado por un catalán llamado Arnau se convirtió en la cantina de Picasso, que llevó a varios de sus amigos, entre ellos a Georges Hugnet (que se erigiría en su cronista), Paul y Nusch Éluard, Dora Maar, Pierre Reverdy, Óscar Domínguez, Michel Leiris y Zette, Léon-Paul Fargue, Jacques Prévert, Apel·les Fenosa y algunos más.

La cocina (1948)

6 - Frutos del mar

Las sepias, las murenas, los erizos, los pulpos... Prenden a los centauros con cadenas de algas. Los limones emergen de la espuma. Venus dormida asciende hasta el mercado. Compra queso de cabra, aceite, pan y vino. — Rafael Alberti. «Picasso Antibes La Joie de vivre»

Naturaleza muerta con erizos de mar

Naturaleza muerta con puerro y pescado

7- De la tierra, del agua del fuego

Tierra, agua y fuego son los ingredientes imprescindibles de la cocina y de la cerámica, actividades ligadas al origen de la humanidad. En 1946 Picasso visitó el taller de cerámica Madoura, en Vallauris, propiedad de Suzanne y Georges Ramié, y al año siguiente regresó con unos proyectos modestos. Fue el inicio del Picasso ceramista.

Corrida de toros y pez (1957)
[Picasso] acababa de filetear un lenguado à la meunière con una precisión casi quirúrgica, y agarró la espina para rebañarla. Parecía que estaba tocando la harmónica; y le hicieron esta fotografía sin importarme lo más mínimo que tuviera la mirada perdida […]. Cuando hubo terminado, Picasso dejó la espina en el plato, se fue por el pasillo de la entrada de la casa y volvió con un fragmento de arcilla de alfarero tierna. Se había comido el lenguado, pero pensaba inmortalizar su espina.*
David Douglas Duncan


Naturaleza muerta con tres peces (1957)

Picasso en la Californie 1957. David Douglas Duncan

Butifarra y huevos (1951)


8- La cocina al aire libre

«Cuando veo el Déjeuner sur l’herbe, pienso: “Dolores para el futuro.”» Así se expresa Picasso, que mantiene con la obra de Manet un diálogo constante. El artista renueva paralelamente su interés por el aire libre, ya sea el del campo o el de la orilla del mar. Comer al aire libre no deja de recordar a Picasso la vida sencilla del campo: el de la España que persiste en su recuerdo y el del sur de Francia, donde vive.

Le Déjeneur sur l'herbe según Manet (1960)


9- Las recetas de la estampa

Picasso amó el grabado y la litografía. No en vano dedicó setenta años de su vida a las artes gráficas.
Trabajó las técnicas de grabado y estampación tradicionales. En el transcurso del proceso creativo, el grabador exploraba los procedimientos, las recetas químicas y las operaciones necesarias y llevaba a cabo constantes reinvenciones. Su obra gráfica comenzó como tanteo para luego convertirse, en numerosas ocasiones, en una reinvención. El Picasso gráfico, como el cocinero, experimentaba sin parar, y de esas investigaciones nacieron recetas particulares en algunas de las técnicas que trabajó, como por ejemplo el grabado sobre linóleo.

Naturaleza muerta con copa bajo la lámpara (1962)

Visitante veraniego, en la exposición

El museo Picasso nos brinda la oportunidad de conocer las muchas cocinas de Picasso, desde la comida a devorar los materiales del prisma artístico, los materiales, los conceptos.
Picasso se engulle lo que le rodea en la vida cotidiana y lo convierte en un nueva comida para el público que no cesa de masticar y digerir las obras que tan generosamente crearon su boca, sus manos, su instinto depredador y sobre todo el instinto creativo.


=====================================================


Todos los derechos reservados. Sucesores Picasso





« AnteriorSiguiente »